La creació de l’Associació

Tota història té un inici, més o menys clar. El de la Associació Esportiva del Centre Catòlic, sempre estarà lligat als entusiastes de l’esport que el dia 5 de juny del 1927 van estampar la seva signatura a la llibreta d’actes de l’Associació Esportiva, per tal de fundar-la oficialment. Tal com s’explica a la mateixa llibreta, aquesta reunió ja s’havia intentat fer en tres ocasions, però l’assistència havia estat insuficient.

A la fi, després dels intents fallits es va poder nomenar el que seria la primera junta de la històrica associació. Concretament van ser elegits Jaume Romagosa com a president i Josep Mª Comas com a secretari, acompanyats pel tresorer Josep Mª Rosés, el comptador Francesc Solé i els vocals Fèlix Solé i Rafel Julià. Segons va fer constar el secretari, la junta es va facultar per escollir el capità dels equips del club, que en el seu inici eren únicament de futbol.

D’aquesta fundació aviat en farà 75 anys, fet pel qual, l’actual junta encapçalada pel seu president Joan Ventura, ha decidit tirar endavant tots els actes dedicats a commemorar aquest aniversari, les ben anomenades i merescudes noces de platí.

Poc ho devien pensar aquells esportistes, que l’associació que acabaven de fundar duraria tant de temps i fins i tot superaria una guerra, en la que moltes de les agrupacions i clubs que hi havia van desaparèixer. Realment va ser un cop molt dur, del que se’n ressentiren nombroses seccions de l’Esportiva, però amb força de voluntat i esforç la flama mai es va apagar del tot. Actualment, l’Associació Esportiva no té res a veure amb els seus inicis, en que hi havia un equip de futbol i una secció d’excursionisme, però manté ben viu l’esperit dels pioners: portar l’esport als joves mataronins. Actualment és el bàsquet, l’esport que sens dubte ha donat més alegries a l’Esportiva.

-1927: l’Esportiva pren forma

Costellada fundacional

L’Associació Esportiva va començar a finançar-se amb unes xifres que observat des del punt de vista actual, ens semblen ridícules. Els primers socis que es van afegir a la recent creada “Esportiva” havien de pagar una quota de 0,1 o 0,25pessetes (depenent de si es superaven o no els quinze anys). Aquests primers ingressos van servir per comprar els primers materials, entre els que van destacar les samarretes que lluirien els equips del club.

Els colors del club. En una reunió celebrada el 12 de juny del 1927, i després de moltes discussions, es va decidir que els colors que es defensarien serien el morat i el groc (en punys i coll). A diferència d’altres entitats en que l’origen dels colors és més incert, queda clar que els colors esportivistes van ser triats en una reunió de la junta directiva. Aquesta decisió ha estat la que ha perdurat durant més temps, ja que fins al moment, tot i el canvi de denominació del club per Unió Esportiva Mataró, els seus equips encara vesteixen groc i morat.

Però llavors el bàsquet encara no havia impactat en l’associació, i els mitjans es destinaven a la compra d’alguna pilota, proteccions i aparells per a la pràctica de l’atletisme, com ara un trampolí, un saltador o una perxa; evidentment no hi havia recursos per a més.

Ben aviat la junta va anar prenent forma. Es van nomenar sis delegats encarregats dels diferents esports que es practicaven: dos pel Foot-ball (com s’anomenava llavors), dos per l’atletisme i dos més per a la secció d’excursionisme.

I el darrer dia del mes de juny es va procedir a la lectura als socis del reglament presentat pel director de l’Associació, dels quals van destacar les següents idees i articles:

Art.1 -> El Patronat de Sant Josep per a obrers té una secció anomenada “Secció Esportiva del Patronat”, quin objecte serà conrear l’afició al sport, cooperar a l’educació física i donar honest esplai als joves i nois del Patronat, a fi d’apartar-los de les perilloses diversions i atraure’ls a la pràctica de la virtut.

Art.2 -> La quota de soci serà d’1 pesseta al mes. 0′1 pessetes setmanals als menors de 15 anys.

Art.3 -> La secció, a ser possible, tindrà tota mena d’esports, compatibles amb les finalitats del Patronat (a més del football). De moment seran atletisme i excursionisme.

Art.4 -> Els jugadors de football “seran aplegats formant teams” governats per un capità i un sub-capità. Aquests seran escollits per la junta escoltant el parer dels jugadors del team. El capità organitzarà els partits d’acord amb la junta.

Art.5 -> Els jugadors “ocuparan el lloc que se’ls hi assenyali, no pudent deixar el lloc sense permís”. No es podrà discutir ni amb els capitans ni amb l’àrbitre, ni s’admetran discussions sobre les jugades fallades. Qui no compleixi aquest article podrà ser exclòs.

Art.6 -> Si algú indica que o els capitans o l’àrbitre no s’han portat degudament, en passarà comptes a la junta, que prendrà les resolucions que convingui.

Art.7 -> Podrà ser exclòs “qui promogui qüestions a la moralitat, als deures pietosos pel Patronat, o no pagui sense justificació les quotes d’un mes”.

Art.9 -> El president seguirà al director en ordre d’atribucions. En absència d’aquest, convocarà i presidirà les reunions, i firmarà els documents.

Art.10 -> El tresorer portarà caixa, però no podrà pagar sense permís del president, després d’aprovar-ho la junta.

Art.11 -> El comptador cobrarà les quotes i les entregarà mensualment al tresorer.

Art. 14 -> La junta es reunirà setmanalment.

Art.15 -> De dos en dos seran delegats als diferents esports.

Art.16 -> Convenient assistència del capità (o sub-capità) a les reunions de la junta, sense dret a vot.

Art.17 -> Cada any hi haurà una junta general en la que es llegirà la memòria. Els socis actius podran proposar millores i modificacions

Art.18 -> En cas de dissolució, els diners passaran a formar part de la directiva del Patronat.

Art.19 -> El capellà director tindrà facultat sobre tota mena de qüestions. Les seves resolucions independents de reclamació i protesta.

Art.20 -> Els delegats anunciaran per escrit (i estudiaran) les excursions.

Art.21 -> Aquestes sortides es convindran de manera que no estorbin els actes pietosos del Patronat o el círcol catòlic, sent majorment llavor de l’Agrupació Científico Excursionista del C.C.

És curiós repassar aquest reglament, ple d’objectius i ideals, per a fer-nos una idea del que ha arribat a canviar el món de l’esport i la nostra societat en 75 anys. Llavors es va creure convenient deixar ben clar que els jugadors no podien abandonar la seva posició en el camp “sense permís” però, lògicament per l’amateurisme regnant aleshores, ni es plantejava la possibilitat de pagar als jugadors.

El mateix any es van comprar els primers equipatges pels jugadors i les primeres proteccions (genolleres) pel porter que defensava la porteria, que ja es podia considerar groc i morada. També es van posar en marxa les excursions amb dues sortides a Sant Mateu i el Montnegre, les pioneres de moltes altres que vindrien després.

Una altra decisió que cal destacar d’aquest primer any d’existència del club, és la següent decisió del president: “En cas de lesió d’algun jugador de football, la junta podrà dar-li com a indemnització el que en cada cas concret acordi.” Un acord poc clar, però que dóna un exemple de la consideració que la junta tenia ja pels seus jugadors.

-1928: Es celebra el primer any

Tot repassant els arxius de l’entitat, cal destacar de forma anecdòtica altres resolucions de la junta en el segon any d’història. N’hi ha de tant necessàries com va ser comprar un pany i cadena per tancar el camp (compartint costos amb el Laietània), de tant estrambòtiques com desqualificar el jugador que demostrés “informalitat” en dos partits i de tant efectives com fer imprimir un paper per assenyalar les excursions i els partits. Amb aquests i altres acords s’anava acabant de perfilar una associació que ben aviat faria el seu primer any d’història, un fet que evidentment no es quedaria sense celebració…

Un dels primers acords externs que la junta va fer, va ser amb la “germana” Associació Científico Excursionista del Centre Catòlic, amb la qual es va fer un conveni de col·laboració. En una reunió conjunta es va decidir compartir la sala de reunions i les excursions, amb la intenció de que els joves de l’Esportiva, a mesura que el nivell econòmic els ho permetés, ingressessin també a l’Excursionista.

Un altre cas curiós, que reflexa la complexitat de practicar esport a l’època, va ser l’oferiment de Plandolit de buscar una canya per a fer una perxa.

I per fi es va tancar el primer cicle d’un any amb un festival d’aniversari que va tenir els següents ingredients: El matí es va iniciar amb una missa en record de Fèlix Solé, soci fundador mort en el transcurs del primer any de vida de l’entitat. La va seguir un festival esportiu, amb salts de perxa i llargada, salts d’alçada amb trampolí, llançament de disc i pes, i treballs a les paral·leles. Per acabar es va celebrar un partit de football enfront del Martini Rossi.

Una altra celebració que també va ser un èxit va ser la “Festa de la casa”, que va comptar amb diferents actes atlètics.

Anècdotes del segon any d’existència de l’Esportiva:

En els anys vint, tal com queda reflectit en els escrits a la llibreta d’actes, es tractava als esportistes d’”espormens”. Es va decidir donar un curiós premi al soci que fes més excursions, per tal de fer agafar afició. També van voler fer un concurs fotogràfic i es va comprar una càmera per posar a disposició de tots els socis, a la vegada que es comprava un fanalet plegable per poder fer excursions de nit.

La junta també va intentar posar llum al pati, per poder fer esports al vespre (els dimarts, dijous, dissabtes i diumenges). Precisament per a la pràctica de l’atletisme, van acordar fer portar una carreta de “sorra de mar” al pati. I per acabar, una estranya decisió: la junta va decidir que a les proves atlètiques, no hi participés cap guanyador d’una altra prova. No deurien voler formar precisament decatletes…

Els inicis del Bàsquet

El Bàsquet va néixer de la mà del doctor Naismith, un instructor de la Training School de Springfield. L’any 1891, Naismith va decidir fer alguna cosa per evitar el rebuig que veia que molts dels seus nois li tenien al gimnàs i els seus rutinaris exercicis. Ell havia estat jugador de rugbi, però va haver d’adaptar la base d’aquest esport a les limitacions que tenia un gimnàs. Per això va decidir eliminar el placatge, amb el que els jugadors haurien de córrer amb la pilota i driblar. I davant el problema d’on marcarien els punts, se li va ocórrer posar dues cistelles, una a cada costat del gimnàs: havia nascut el Rugbi de Saló. Anys després, Mr.Mahan va batejar l’esport com a Basket-ball, degut a les dues cistelles que s’utilitzaven.

Els inicis a Mataró

Pare Millan

El Pare Millán va arribar a Mataró poc després que ho fes el “seu esport”. Va ser així, ja que el bàsquet ja havia aterrat a la nostra ciutat de la mà del Sr. Bonifacio Martínez Cellalbo, monitor de gimnàstica que havia après l’esport a Toledo i havia començat a donar les primeres lliçons als joves mataronins, que poc a poc se’l van fer seu. Martínez va arribar a la ciutat l’any 1929 designat pel Govern de Madrid, i va començar a donar classes a l’escola Pre-Militar. Aquestes lliçons pràctiques es desenvolupaven al camp de l’Iluro, mentre queEusebi Millán, que havia estat introductor de l’esport a l’Estat Espanyol, va començar a entrenar mesos després a l’Escola Pia Santa Anna. Aquesta escola, de la mà del Pare Millán, va crear un nou equip, l’Universitary Santa Anna (U.S.A.), que va participar en el primer partit d’aquest esport a la ciutat. No va ser fins aquest moment, en que els ciutadans de la ciutat van començar a fer cas a aquest esport, que de seguida va entrar a l’Esportiva.

Tal com recorda Francesc Cuní, ex-president de l’Esportiva, en un resum dels inicis de l’esport a la ciutat, un bon dia va ser animat per un company a anar a veure un escolapi arribat de Cuba que els hi ensenyaria un esport nou. L’escolapi no era altre que el Pare Millán, que els va començar a donar les primeres nocions bàsiques: “El Pare Millán era al bell mig d’un cercle de nois. A les mans tenia una pilota que anava llançant a cadascun i, quan feia un cop de xiulet, l’havien de tirar, intentant de passar-la per un cercle elevat que tenia una xarxa penjant. Millán em va demanar que anés al Cercle Catòlic i que expliqués a Mossèn Plandolit el nou esport que apreníem a Santa Anna. Va dir-me que ell també hi aniria.” Això va engrescar ràpidament els components del Cercle Catòlic, que després de mesurar una esplanada que hi havia al Club de Tennis Mataró, llavors situat al pati del Cercle Catòlic, van decidir demanar als dirigents del club tennístic si podien instal·lar-hi una pista de bàsquet. I així va ser. El Club de Tennis no hi va posar cap problema, i es va instal·lar la que seria la primera pista del nou esport a la ciutat.

Però encara faltava el més important: formar els equips necessaris per a poder posar en pràctica el que estaven aprenent. Els més engrescats des de bon principi van començar a involucrar tota l’Esportiva per a crear del no res dos equips: “Per formar els equips vàrem plantejar-ho a tota la gent de la casa, des de la secció dramàtica fins als components de l’equip de futbol. En Julià i jo (Francesc Cuní) vàrem triar els jugadors, d’acord amb tothom. Comas, Montasell, Berga, Xivillé, Llinés, Cosme, Jané i Ginesta formaren un primer equip, l’Esportiva”. I amb la resta de la gent interessada, van fer un segon equip, que a causa de la impossibilitat de fer dos conjunts amb el mateix nom i amb el consentiment de l’Agrupació Científico Excursionista del Círcol, l’anomenaren Els Científics.

Al llarg d’aquells primers mesos, el grup de jugadors que practicaven l’esport de la cistella al camp del Círcol Catòlic rebien cada vespre i els diumenges al matí, la visita de Millán que els hi ensenyava la tècnica de joc i el reglament, és a dir, els fonaments bàsics per tal de que cada jugador pogués desenvolupar les seves pròpies aptituds.

Per exemplificar l’arribada del bàsquet, res millor que un text de l’època que ho relata perfectament: «Un nou esport vindrà a engrandir els que avui es practiquen a la nostra ciutat, amb més o menys intensitat. Aquest esport només s’ha practicat una vegada a Mataró i sembla que està predestinat a arrelar-se, doncs fins el Club femení d’Esports el practica amb gran èxit a la capital. Aquest esport és el Basquet-Ball, més conegut per baloncesto.

En el camp ilurenc ja es fan entrenaments pràctics des d’unes setmanes, sota una competent direcció [Bonifacio Martínez]. Més endavant ja en donarem detalls.»

Ben aviat, veient la bona acollida que el bàsquet rebia entre els que el practicaven, van ser nombrosos els grups de joves i clubs que van decidir formar equips de bàsquet. L’esport va anar creixent de pressa, i el 20 de Gener del 1930, l’Esportiva ja estrenava camp propi al pati del Centre Catòlic. El partit que va inaugurar aquesta pista, la primera de Mataró, va ser precisament contra l’U.S.A., que va demostrar l’efectivitat de les classes d’Eusebi Millán (també conegut aleshores com a senyor Nallim), derrotant l’Esportiva per un clar 8-36.

L’ambient a la ciutat, gràcies al “boom” d’aquest esport, va propiciar noves iniciatives, entre elles el Primer torneig local, que sota la denominació de “Copa Xampany Noya”, va organitzar el club de l’escola Santa Anna. La competició es va estructurar en dos grups de cinc equips, que donen fe de la rapidesa que tenien els joves de la ciutat per formar equips d’un esport que acabava d’arribar. L’Esportiva va quedar segona classificada del grup A, per darrera l’Universitary, que va comptar els seus partits per victòries. Els acompanyaren l’Iris (equip descendent de l’equip B del Pre-Militar, que persistiria per molts anys), la Penya Llevant (equip dels banquers) i els Estètics (dels músics). A l’altre grup, va vèncer l’invicte Premilitar, per davant de Científics del Centre Catòlic, Five Devils, Amateurs i Sportfounders (estudiants de comerç). L’esperada final entre els dos equips vencedors de grup, va acabar amb victòria de l’U.S.A sobre el Pre-Militar, per 22-15.

La Copa Parlophon: 1r gran triomf


El juny de 1930 es va organitzar la “Copa Parlophon”, un torneig que va ser recordat per molts anys, i que es va haver de disputar sense l’Universitary, que no va accedir a participar a causa del final dels estudis de Batxillerat Universitari dels seus components. Això sí, va aparèixer en escena un nou club que donaria molt a parlar, l’Iluro Sport Club. En la seva primera participació en un torneig d’aquestes característiques, la secció del club groc i negre es va plantar a la final que disputaria enfront de l’Esportiva, deixant pel record els primers vestigis de la sana rivalitat que duraria al llarg de tantes dècades. A causa de l’expectació que havia despertat, aquest partit es va celebrar al bell mig del camp de futbol, on es va viure un gran ambient. Segons les cròniques de l’època, l’àrbitre Sr. Medina va ser atropellat i agredit pels jugadors ilurencs, a causa d’haver donat per acabat el partit en el moment en que un jugador de l’Iluro va sortir del camp per encarar-se a un públic que es va mostrar “massa apassionat”. Tot i que el final del partit es va xiular uns minuts abans del temps reglamentari, els periodistes de l’època deixaren constància de que la victòria dels esportivencs havia estat totalment merescuda. El resultat final va ser favorable als joves del Centre Catòlic, per 19-15, que aconseguiren així el primer títol de la seva dilatada història.

En Cuní, en aquell encontre entrenador de l’Esportiva, recorda que la mare d’un dels jugadors de l’Iluro, al finalitzar el partit va saltar al camp i li va estripar la camisa a l’àrbitre: “Va ser la primera camisa d’àrbitre estripada a Espanya”.


Alineacions de la Final de la Copa Parlophon: Esportiva: Montasell, Ginesta, Berga, LLinés i Xivillé. Iluro: Canal I, Canal II, Cordon, Raimi i Costa.


 


  • NEWSLETTER

    Subscriu-te al NEWSLETTER

    E-mail:

    Subscriure
    Eliminar subscripció

    Get this Wordpress newsletter widget
    for newsletter software

Fotos en Flickr

Untitled-1IMG_1275IMG_1274IMG_1273IMG_1271IMG_1270IMG_1269IMG_1263IMG_1259IMG_1257IMG_1256IMG_1247IMG_1246IMG_1243IMG_1241IMG_1240


Banco Mediolanum
INLINGUA
Grupo Marthe