Dels anys 80 als 90

La gàbia per fi coberta (1980-1985)La pista es converteix en Pavelló


Inauguració pista coberta, pel President de la Generalitat, Honorable Sr. Jordi Pujol el 27/9/80

80-81: 1a catalana. Una bona notícia va fer començar la temporada amb millors ànims: Pere Bravo va confirmar que ben aviat s’iniciarien les obres per col·locar la coberta a la pista de la Gàbia, que finalment van començar el mateix més d’agost. La inauguració oficial es va celebrar el cap de setmana del 27 i 28 de setembre del 1980, amb la presència de les màximes autoritats, entre elles el President de la Generalitat, Sr. Jordi Pujol, i l’Alcalde de Mataró, Sr. Manuel Mas. Per tal d’estrenar la pista, esportivament parlant, es va jugar una matinal entre l’Esportiva i l’Espanyol. El partit entre primers equips va acabar amb el resultat de 62-81 a favor dels blanc-i-blaus.

En l’aspecte esportiu va destacar la incorporació d’Antoni Fernández Xivillé com a nou entrenador del primer equip masculí, que tenia un conjunt format per Rodado, Infantes, Gimeno, Almarza, Bonamusa, Jiménez, Ibern , Cardó, Romero, Llinares, Fàbregas i Mora. Es van estrenar amb una victòria fora de casa, però el primer triomf a la pista coberta no va arribar fins a finals de novembre contra el Santa Coloma per 78-62. Una victòria històrica que es va fer esperar massa… A partir d’aquí la pista pròpia es va anar convertint en un petit fortí, en la qual només es va cedir una derrota, fet que va servir perquè tot i la irregularitat fora de casa, es salvés la categoria malgrat perdre en el darrer i decisiu partit de lliga a Sants contra el JAC. Per sort, l’Alisos implicat en la lluita per eludir el descens també va perdre i els mataronins van acabar en onzena plaça d’un campionat guanyat pel Premià de Mar.

El femení, sota el nom d’Esportiva-Cirera va disputar el campionat Regional amb les següents jugadores: Anna, Alcoy, Parra, Barnada, Nani, Amparo i Juvés. El junior masculí també va fer una bona temporada, acabant segon del seu grup i classificant-se per la fase catalana de Tercera, caient en semifinals per un sol punt contra el Dosa.

La darrera alegria de l’any va arribar en la Nit de l’Esport, que va premiar el club pel seu esforç per cobrir la pista del Centre Catòlic, «potenciant en gran mesura l’activitat a desenvolupar en la mateixa.»
Torna Soler


Josep Mª Soler, va arribar la temp.78-79 con a jugador i entrenador i repetia la temp. 81-82.

81-82: 1a catalana. En acabar la temporada, Pere Bravo s’enorgullia d’avançar el retorn de Josep Maria Soler com a entrenador jugador, més el retorn dels jugadors Ortega i Arnauda. La lliga va començar amb una regla matemàtica: victòries convincents a casa però derrotes lluny de la Gàbia, que no van permetre ficar-se en el grup capdavanter. La primera victòria fora de casa, es va fer esperar fins a febrer, vencent al Sant Joan per 55-72 i apropant-se als primers llocs.

Al final, després de guanyar en la darrera jornada a la pista del segon classificat, van acabar en una tercera plaça a força distància del segon que «va sabre a poc». És evident que si tots els partits fora de casa haguessin estat com l’últim, el resultat hauria pogut ser més positiu. Van jugar Almarza, Arnauda, Ortega, Gimeno, Costilla, Romero, Petit, Puig, Jiménez, Jubany i Soler.

Pel femení es va comptar amb el tècnic Joan Armengol, que va aconseguir la permanència amb el mateix bloc de jugadores que l’anterior temporada. Pel que fa a la base, va destacar la bona actuació de juvenil i júnior, que van classificar-se per la fase final de la seva categoria com a segons dels seus respectius grups.

Campions de grup

82-83: 1a Catalana. L’Esportiva va estrenar la temporada amb una presentació dels seus vuit equips i més de cent jugadors i jugadores. L’acte central va ser un interessant partit entre el sènior local i el CE Mataró que va acabar 80-83 a favor dels groc i negres que militaven a 1a B. L’equip estava format per Soler (que també seguia com entrenador), Arnauda, Jiménez, Gimeno, Petit, Saleta, Teixidó, Rodado i Infantes.

La lliga de 1a Catalana va començar de fàbula: quatre victòries i liderat en solitari. Tot i que es va trencar la ratxa, l’equip va continuar en la seva bona línia de joc i resultats, i amb la incorporació del madrileny Aguilar, tenien l’esperança d’aconseguir una de les dues places que permetien lluitar per l’ascens a Segona. I realment la part final de campionat va ser sorprenent: els homes de Soler van assolir el liderat a falta de tres jornades pel final i amb tres victòries contundents no van deixar escapar la possibilitat de ser campions de grup amb tres punts sobre el Malgrat.

Després d’aquest èxit, van disputar una fase amb els dos primers dels altres grups (Sant Cugat i Horta) per «ordenar» els equips per les places d’ascens, que encara no se sabia quantes serien. Els resultats van ser molt igualats (tots els equips van acabar amb quatre punts) i els millors en average, que eren Esportiva i Sant Cugat, van disputar una final per decidir qui seria el campió. Com no podia ser d’altra forma va regnar la igualtat, acabant el matx 72-73 favorable als vallesans després d’una pròrroga. Però, Pere Bravo es mostrava optimista ja que mentre els entregaven el trofeu, els directius de la Federació els van prometre que els dos equips pujarien a Segona. Però els dubtes van aflorar, i tot va passar a dependre de si el Premià acceptava pujar a 1a B o no, ja que si no ho feia la 2a quedaria amb quinze equips i s’hi acceptaria l’Esportiva. Però al final els premianencs van decidir pujar a la categoria que havia perdut el Mataró, i l’Esportiva es va quedar altre cop a un sospir de l’ascens. Així relataven la decepció al programa Carnet Deportivo de Radio Mataró: “No; amics; contra el que es podia esperar del transcurs i sobretot de l’acabament de temporada, l’Associació Esportiva no pot pujar de categoria. No es comprèn que es facin jugar competicions en les que sigui una incògnita quin premi hi haurà dels primers, ni molt menys que directius de la Federació assegurin que pujaran primer i segon… quan la cosa, pel que s’ha vist no és pas certa”.

La base del club continuava portant alegries, aquest cop per mitjà dels equips infantil i juvenil que van arribar de manera brillant a la Fase final catalana de les seves categories, sense equips de Preferent.

Accent americà

83-84: 1a Catalana. Abans de marxar de vacances, Bravo va avançar per sorpresa que l’entrenador del primer equip seria l’americà Ed Johnson, afincat a Catalunya després que Antoni Serra el fitxés anys abans com a jugador pel Manresa. Amb ell, l’equip va fer un explosiu inici de temporada, amb onze victòries consecutives que l’alçaren amb el liderat indiscutible. Els jugadors que tan bon inici van fer eren Canal, Jiménez, Infantes, Arnauda, Gimeno, Petit i Garcia.

L’equip no va perdre cap partit fins a finals de desembre contra el Sant Adrià, però quan semblava que la segona volta de campionat podria ser igual d’exitosa, l’Esportiva va perdre quatre partits, un d’ells de manera dura contra el Calella (92-61) que li va prendre el liderat i la possibilitat de pujar directament a Segona ja que tot i empatar a punts, els capellans tenien millor average. Malament també va anar la fase del 4 al 6, ja que es van perdre totes les opcions de pujar quedant en darrer lloc al guanyar només un partit. Però la temporada va tenir un final alegre, ja que va finalitzar amb un dels molts viatges a Torino que farien els equips de base.

Centenari del Centre Catòlic

84-85: 1a Catalana. Davant l’inici de la nova temporada a 1a Catalana, la junta va decidir contractar el tècnic de la casa Sebastià Soler per rellevar el tècnic americà Ed Johnson que havia estat contractat per l’Iveco de Gijón.

La celebració central de la temporada, va ser el Centenari del Centre Catòlic. Per aquesta efemèride es van celebrar importants tornejos juvenils i júniors. El resultat més destacat va ser el triomf del juvenil de l’Esportiva, després d’eliminar el Barça en semifinals per 78-76. Com a nota anecdòtica cal destacar que el partit es va haver d’aplaçar a quatre minuts del final, a causa de la forta pluja que va impossibilitar la pista, amb 78-71 al marcador. Per tant, a prop van estar els barcelonistes l’endemà de donar la volta al marcador. I superat l’escull més complicat, el juvenil va guanyar la final contra el Grup Barna 64-62. També en aquest inici va destacar la classificació de l’infantil per la categoria Preferent, que acabaria en quart lloc de la fase provincial comandada per Barça i Joventut.

L’inici del sènior masculí entrenat per Solé va tornar a ser molt bo, lluitant durant amb molta intensitat al llarg de bona part de la temporada amb l’Horta pel liderat. Però al final, va entrar un tercer actor en escena. El Pineda va ser l’equip que va aprofitar millor els errors dels seus rivals per emportar-se el títol i l’ascens, mentre l’Esportiva s’havia de conformar amb l’ingrat tercer lloc del grup per darrera l’Horta.

Equips de categoria estatal (1985-2002)

Temporada històrica: doble ascens

85-86: 1a catalana. L’Esportiva va fitxar l’entrenador Joan Monsalve, que va fer una gran campanya amb els jugadors esportivistes. Tot i no començar gaire bé la temporada, des del principi va creure en els seus jugadors que van reaccionar amb fermesa en la segona volta. Van acabar el campionat com a segons del seu grup, i després de vèncer la fase amb els altres dos sub-campions es van proclamar quarts de Catalunya. L’equip estava format per J.Bosch, F.Bosch, Gimeno, Canal, Solà, Matamoros, Jiménez, Serra, Comas i Arnauda. En teoria aquest lloc no donava el dret a l’ascens, però una ampliació de la 2a Divisió Estatal va provocar l’ascens de diversos clubs catalans, i entre els beneficiats hi havia l’Esportiva. El seu president Pere Bravo seguia fent gestions per poder estabilitzar el club en aquesta categoria, fent gala del fet que sempre s’havia comptat amb jugadors totalment amateurs.

L’equip femení, tot i no tenir una gran tradició a l’Esportiva, sota la direcció de Glòria Parés va acabar segon en el seu grup de 2a Categoria Catalana, i en setè lloc de la categoria després de guanyar el Banyoles en la fase intergrups. Aquesta classificació correlativa entre tots els grups va beneficiar, igual que en categoria masculina, l’equip de l’Esportiva que va acabar guanyant-se l’ascens a 1a Catalana gràcies a l’ampliació de la categoria.

També va fer una gran temporada l’infantil masculí, que va quedar campió de la província de Barcelona (derrotant al Joventut de Badalona) i classificant-se per la fase final del Campionat de Catalunya. El campionat es va organitzar en dos grups de quatre, i l’Esportiva va quedar segona del seu grup per darrera del Centre Catòlic Hospitalet. En la lluita pel tercer lloc, els joves esportivistes van perdre contra Salle Reus per 64-60, acabant en una meritòria quarta posició.

Lluitant amb amor propi

86-87: 2a divisió. L’Esportiva estrenava temporada, categoria i espònsor, amb el que prenia el nom de “Casabella Esportiva”, però continua amb el mateix entrenador que tan bon resultat havia donat. La segona categoria es va reestructurar en dos grups de dotze equips, d’un potencial considerable. El grup de l’Esportiva semblava el més fort, amb diversos equips amb experiència en categoria superior (Montgat, Pineda, Premià, Mollet), però els mataronins afrontaven la temporada amb il·lusió com ho demostra el partit de presentació contra el Tesla Sislov txec, guanyat per 66-56. L’equip estava format per Josep Ma Bosch, Francesc Bosch, Gimeno, Arnauda, Jiménez, Safont, Caso, Roca, Casas, Canal, Comas i Matamoros.

La dificultat del grup va quedar patent amb les derrotes inicials contra Montgat i Eivissa, però la reacció del Casabella- Esportiva va arribar amb victòries ajustades contra Grup Barna (74-72) i Montanyesa (70-69). Però una molt mala ratxa abans d’arribar a l’equador de la competició, va fer perdre tota esperança de lluitar per l’ascens, tot caient a la classificació amb els mateixos punts que el cuer. Sortosament, a la segona volta van aconseguir necessàries victòries, entre elles una “Sorprenent i alliçonadora victòria” contra el Caixa Sabadell (73-63), que segons s’explicava a Radio Mataró, va destrossar momentàniament el pessimisme, transformant-lo en una esperança, això sí, d’esquivar el play-off de permanència (de descens o de permanència, com es vulgui dir). La situació era molt crítica, però en el moment més delicat va sorgir l’amor propi dels jugadors, que van fer una magnífica recta final, guanyant al Canet, SESE, i, per acabar, Salle Maó (100-92), que va permetre assegurar la categoria.

“Potser les coses no serien igual, si tots els clubs fessin l’esport a la mida de l’Associació Esportiva. Donant simplement els passos que es poden donar, baix el prisma del més absolut amateurisme en els jugadors.” Josep Gomà- Carnet Esportiu de Radio Mataró (5-5-87).

El sènior masculí única decepció

87-88: 2a divisió. Blai Serena va estrenar-se a l’inici de la temporada com a president de l’Esportiva. L’inici de temporada no va ser gens bo, i el que era l’entrenador Josep Comas, va dimitir poc abans d’acabar la primera fase en el darrer lloc de la classificació havent de disputar la fase de permanència. Va agafar el relleu Josep Jufre, qui en el seu segon partit com a entrenador va aconseguir una il·lusionant victòria a Ferreries. Però la fase per la salvació no va anar gens bé, i a falta de dues jornades per l’acabament, el Pou Prat va perdre a Canet la categoria. No va ser, per tant, un gran any, ja que l’equip no va poder mantenir com la temporada anterior la Segona Divisió caient novament a 1a Catalana.

Però aquesta va ser la única decepció, ja que l’equip femení va fer una bona temporada tot i que es va quedar a les portes (en concret a un sol punt) de pujar a 2a Estatal, els equips de la pedrera i l’escola de bàsquet seguien donant moltes alegries i els veterans de l’Esportiva semblava que no tenien rival a la comarca.

Retrobament local més avall que mai

88-89: 1a catalana. L’Esportiva “Transports Pou Prat” va afrontar la temporada a 1a Catalana amb les màximes aspiracions, i la motivació “extra” de retrobar-se després de 25 anys amb el CD Mataró, que per problemes econòmics havia hagut de renunciar a la 1a B Estatal. Els dos equips de la ciutat, que estaven en diferents grups, es retrobaven malauradament molt més avall que mai, lluny de la màxima categoria estatal. S’havia contractat Narcís Margall com a entrenador, i es disposava dels següents jugadors: Arnauda, Bosch, Comas, Castelló, Auladell, Maymir (torna del Blanes), Solà (torna de Maó), Cruells, Flores, Begué i Maymí.


Equip temp.88-89, campió de Catalunya de 1ª catalana, amb Narcís Margall d’entrenador.

L’Esportiva va fer des del principi una magnífica temporada, amb una trajectòria paral·lela al Mataró, que també anava com a líder del seu grup. L’Esportiva de manera encara més destacada que el Mataró, va mantenir la imbatibilitat fins la jornada catorze. Al final, l’Esportiva es va coronar de manera brillant com a líder a falta de dues jornades, mentre que el Mataró feia el mateix en la darrera jornada. D’aquesta manera els equips mataronins demostraven que mereixen una categoria més elevada, i es van jugar entre ells la final del Campionat Català. A l’anada, el Mataró va fer valer l’avantatge de camp guanyant al Palau Mora per 76-68, amb un gran partit del seu base Spa. Però l’Esportiva va remuntar a la tornada amb un clar 72-61. Això va donar a l’Esportiva el títol de Campions de 1a Catalana, magnífic epíleg a una gran temporada que acabava amb l’objectiu acomplert a nivell de club i de ciutat: els dos equips mataronins a 2a divisió estatal. Per la seva banda, l’equip femení va aconseguir la permanència a 2a Divisió Estatal en la fase final de permanència, després d’haver acabat en cinquena posició del seu grup.

Emoció en “La Festa de l’Esportiva”. El sopar de final de temporada es va convertir en una autèntica festa que va demostrar el gran ambient que vivia el club. Va reunir més de tres-cents comensals al Restaurant del Laietània, i va viure el moment més emotiu amb l’homenatge als supervivents del primer equip de bàsquet de l’Esportiva: Montasell, Llinés, Pujades, Ginesta i Xivillé, junt amb el llavors president Cuní i el delegat Travessa.

Retorn i estabilització a Segona

89-90: 2a divisió. L’Esportiva encarava una nova temporada il·lusionant amb més de tres-cents jugadors als diferents equips de l’entitat. La sort va voler separar els dos equips mataronins altra vegada, en un campionat de Segona que es preveia apassionant i difícil. L’Esportiva Pou Prat va aconseguir un conveni amb l’IFA Granollers, de la màxima categoria, que va accedir a cedir una sèrie de jugadors a canvi de poder comptar amb algun esportivista que li pogués interessar. També es va tancar un acord amb l’AE Boet de tercera categoria. La plantilla, dirigida per Margall, estava formada per Arnauda, Solà, Maymir, Comas, Flores, Castelló, Torres, Begué (júnior), Jover i Arenes (Canet), i Marc Galvany i Josep Mora (IFA).

Després d’una pretemporada molt atrafegada (amb gira europea dels sèniors, vinguda de joves equips europeus a Mataró, viatge a Lyon, torneig de presentació amb Valvi, IFA i Slavia de Praga) va començar la temporada del retorn a 2a Estatal. L’inici va ser irregular, i tot i una lleugera revifada, el Pou Prat va acabar l’any en un moment difícil, massa a prop de la cua. Al final, això es va pagar, i mentre el Mataró jugava la Fase d’ascens l’Esportiva va haver de disputar la de permanència.

Però l’equip va fer un bon final de temporada, i va assegurar la permanència del sènior, fet que va permetre fer una Festa de Final de temporada encara amb més assistència que l’any anterior. Més de 400 persones, entre elles la Sra. Marta Ferrussola, que l’any anterior s’havia excusat a última hora d’assistir-hi. L’ambient era immillorable.

90-91: 2a divisió. El sènior va encetar la temporada amb dues victòries esperançadores, però una molt mala ratxa va fer perdre les opcions d’estar al grup d’ascens ja al mes de novembre. La reacció no va arribar i es va haver de jugar la fase de promoció per segon any consecutiu, motiu pel qual Margall va dimitir del seu càrrec, sent substituït per Isidre Carmona. S’afrontava la segona fase del campionat amb l’únic objectiu d’aconseguir la permanència de la manera més tranquil·la possible. Per això, i per coordinar l’estructura esportiva del club, la junta va decidir contractar el búlgar Ivan Hristov Todorov, que havia estat seleccionador del seu país. La fase no va ser senzilla, i després de patir seriosament per la categoria, es va poder certificar la permanència fins el penúltim partit guanyant el líder del grup, el Sant Cugat, per 75-64 amb els següents jugadors: Gibert, Ràfols, D.Serra, Jover, Arenas, Mora, Corona, Jordà, Manent. També va jugar M.Serra.

També l’equip femení va salvar amb nervis la 2a Femenina, en un doble enfrontament amb el Terrassa. Sortosament a la tornada a Mataró es va remuntar el 58-55 advers, amb un clar 66-50. Jugaren Coral, Ribera, Lleonart, Amorós, Catà, Bursetk, Lasaga, Usero, Cid i Viza. I la base, es consolidava com una de les millors de Catalunya. Per posar dos exemples, el cadet es proclamava quart darrere de Barça, Montigalà Joventut i IFA Granollers. I els més destacats, els Pre-Mini quedaven sub-campions de Catalunya.

Premini temp. 90-91, sots-campió de Catalunya.

L’altre equip de la ciutat, l’històric CD Mataró va patir un dels seus moments de major crisi. L’equip va seguir jugant la fase d’ascens, però mentre la junta en ple havia dimitit i ja es temia pel futur del club groc i negre… Al final, la junta del CD Mataró va decidir separar la secció de bàsquet, amb el que es va crear un nou club: el CB Mataró.

91-92: 2a divisió. Després del satisfactori final de temporada, la junta va decidir ratificar Isidre Carmona com a entrenador del primer equip. L’Esportiva va començar el campionat en bastant bona forma. Hi havia molta igualtat en el grup de sis equips, i per aquest motiu, tot i perdre alguns partits, es va lluitar amb fins al final per entrar en la lluita per l’ascens. Una clara derrota contra el Vic (113-69) va fer reaccionar, ja que es necessitaven tres victòries en els tres darrers partits per assegurar-se una plaça al grup d’ascens. Amb un gran punt d’honor es va guanyar a Castellar (66-82) i contra un gran Maó (85-80), però els resultats aliens no van afavorir, i a més en el darrer partit es va caure contra el Sant Cugat per 93-62. Per tant, per tercera temporada consecutiva s’havia de jugar la fase de permanència, mentre el nou CB Mataró- NH lluitava com a campió del seu grup per l’ascens que finalment aconseguiria.

La nova fase no va començar gens bé per l’Esportiva (1 victòria en quatre partits) i van decidir que el director tècnic Hristov Todorov passés a entrenar el primer equip. La reacció va arribar, i a partir d’aquest moment es van fer grans partits, però la irregularitat va provocar que abans de la darrera jornada només s’eludís el descens directe i haguessin d’evitar la promoció en el darrer partit contra el Castellar, amb els Díaz, Ràfols, Jover, Comas, Mora, Corona, Serra, Jordà i Manent (També van jugar al llarg de la temporada Flores, Masferrer i Herreruela). La victòria dels esportivistes va arribar, però no sense suspens. Van caldre dues pròrrogues, guanyant finalment per 103-92. El sènior femení, en canvi va aconseguir ser campió del seu grup de 2a femenina, classificant-se per la fase d’ascens a 1a B, en que no faria un paper destacat. Jugaren Polvillo, Claus, Lleonart, Sànchez, Catà, Pérez, Martínez, Gilabert, Burset, Coderch i Ucero.

Pel que fa a la base, cal destacar els títols de Campions de Catalunya del cadet Femení amb un equip format per Sánchez, Carreras, Màrmol, Vidal, Garcia, Farrés, Cusachs i Cabot, entrenat per Rafael Gallego, i de l’infantil masculí, amb Sánchez, Llach, Rodríguez, Tenas, Keudell, Puig, Jiménez, Martínez, Marina i Soriano dirigit per Joaquim Martínez.

92-93: 2a divisió. El tècnic mataroní Jaume Ventura va tornar a Mataró després de vint anys entrenant equips de primer nivell per tot l’Estat, i va acceptar dirigir l’Esportiva. Una de les novetats de la temporada era un important acord entre els dos clubs mataronins (creant la comissió anomenada Mataró Bàsquet), per intentar assentar els dos clubs en les seves respectives categories (CB Mataró a la potent 1a B, i Esportiva a 2a estatal) i estrenant l’Esportiva un sub-23 del qual el Mataró podia disposar dels seus jugadors.

El campionat, que a diferència de temporades anteriors es jugava en un sol grup, no va començar gens positivament per l’Esportiva. Les victòries escassejaren, i l’Esportiva va arribar a caure en el darrer lloc del grup. Les coses pintaven magres, en l’aspecte esportiu i en l’econòmic. Els dos clubs mataronins es trobaven davant una greu problemàtica, i sense espònsor, van haver-hi els primers indicis de vaga a causa de l’incompliment de l’ajut promès per l’ajuntament. Finalment, però, els jugadors de Mataró i Esportiva van decidir jugar els seus respectius partits. La crisi va portar a celebrar un acte insòlit: “Fem la línia”, que consistia en un cordill, que la ciutadania havia de cobrir amb monedes de “vint duros”. Mentrestant, el Mataró seguia lluitant per l’ascens a la màxima categoria i l’Esportiva per no caure de 2a Estatal. La mala trajectòria de la temporada, que es va traduir en la darrera plaça del grup, obligaven a jugar la promoció de permanència, però al final la retirada del Sedis Seu d’Urgell va donar la permanència segura sense haver de jugar-la a la pista. El sènior femení, per la seva part, va començar de gran manera la temporada, però es va anar desdibuixant i va acabar en un discret setè lloc.

Primer equip masculí de la ciutat

93-94: 2a divisió. La nova temporada basquetbolística estava marcada, sense cap mena de dubte, per la desaparició del sènior masculí del CB Mataró, que, paradoxalment, tan bona temporada havia fet. Però al final, tot i quedar-se a un pas de retornar a la Divisió d’Honor, els sempre complicats problemes econòmics van fer que es vengués la seva plaça al Plasència. A l’Esportiva, l’anterior president Blai Serena va optar per no presentar-se a la reelecció, amb el que Pere Bravo pujava altre vegada a la presidència.

El primer equip va rebre els reforços d’exjugadors del Mataró, que van decidir reforçar l’equip groc i morat. La plantilla, dirigida per Xavier Rodríguez, va quedar així: Javier Alarcón, Òscar Jordà, David Jordà, Joan Raduà, Francesc Díaz, Francesc Triola, Carles González, Agustí Coma, Santi Jover, Francesc Comas, Jordi Oms i Jordi Manent.

Altra vegada es jugava en grups de sis que es disputarien el dret a jugar per l’ascens o per la permanència, però les cinc derrotes d’inici van deixar les coses molt magres pels esportivistes. La victòria a la pista del CB Manresa per 78-80 va alimentar les esperances de remuntada, que seguiren amb una victòria contra Igualada. Però el mal inici va condemnar als homes de l’Esportiva, que tot i una altra victòria no van poder eludir la fase de permanència, on evidentment s’esfumava qualsevol opció de retornar el bàsquet mataroní al lloc on li pertocava.

Fregant l’èxit

94-95: 2a divisió. Bona temporada del sènior masculí de l’Esportiva, entrenat per Quique Spa, en la seva segona temporada com a primer equip de la ciutat. Després d’aconseguir acabar en una magnífica segona plaça en el grup català de Segona Estatal van anar a Montsó a jugar les fases d’ascens a EBA. Era una temporada d’incertesa, ja que es començava a parlar de la possible fusió dels dos clubs de la ciutat, però no es va poder celebrar amb cap ascens ja que l’Esportiva va perdre en semifinals de les fases contra el Valls i es va quedar a les portes de l’ascens a l’anhelada Lliga EBA, la divisió d’argent. L’equip que va aconseguir la quarta plaça a les fases d’ascens a EBA estava format per Triola, Vergés, Masferrer, González, Carmona, Pérez, O.Jordà, Rovira, D.Jordà, J.Comas, Alarcón i Marc Ventura.

Equip temp. 94-95, entrenat per quique Spa.

Unió i… Lliga EBA

95-96: 2a Estatal. Al­ llarg de l’anterior temporada es va anar parlant amb insistència sobre la possible fusió dels dos equips de la ciutat: l’Esportiva tenia el millor equip masculí de la ciutat, mentre que el CB Mataró tenia el millor femení. D’aquesta manera s’unien esforços entre els dos clubs més històrics de Mataró, formant la Unió Esportiva Mataró. Aquesta unificació va estar presidida per Ramon Spa, que arribava amb la il·lusió refermada de buscar l’ascens del primer equip a la Lliga EBA.

Però la temporada, pel que s’esperava d’ella, no va començar gens bé. Dues derrotes d’inici contra Unió Manresana i Montgat, van inquietar als més impacients, però la reacció arribaria aviat i l’equip només va perdre dos partits abans de final d’any col·locant-se en segona posició per darrera del Manresa. Però el nou any 96 va «regalar» dues derrotes contra Vic i Sicoris Lleida que allunyaven momentàniament el somni de l’ascens. La UE Mataró havia de visitar el camp del líder en un moment crític, ja que una derrota podria ser fatal. Però els mataronins, formant amb Coma, Lluch, Insausti, D.Jordà, Carmona, Masferrer, Vergés, O.Jordà i Alarcón, van fer una magnífica defensa i es van emportar la victòria per 68-72. Això deuria esperonar els homes entrenats per Quique Spa, que van encadenar cinc victòries desplegant un gran joc. Però l’Hospitalet i Santfeliuenc van tallar en sec la ratxa, obligant als unionistes a guanyar quasibé tot el que quedava de campionat per aspirar al segon lloc. La pressió no va ser cap handicap, i l’equip de Spa va guanyar els vuit darrers partits classificant-se per les fases d’ascens on s’esperava tenir millor sort que a Montsó.

La fase va ser molt dura, cinc dies de pur sofriment. en que es van haver d’enfrontar a moments molt difícils. Finalment, però es van superar les semifinals contra el Carlet aconseguint l’anhelat ascens a EBA.

Resultats Fase d’ascens a EBA: UEM- Mallorca: 80-61; Almàssera – UEM: 74-94; UEM – Salle Paterna: 71-64; Semifinal: UEM – Carlet: 82-63; Final: UEM – Almàssera 65-67.

El bàsquet de nivell torna la temp. 95-96, on es va fitxar un americà, Steve Horton, per jugar a EBA

L’alegria dels jugadors i tècnics era del tot justificada per l’ascens a la «Divisió d’argent». Però la Federació va descafeïnar en part l’ascens estrenant una nova lliga intermitja entra la recent assolida i l’ACB: l’anomenada LEB que encara perdura.

El sènior femení de la Unió va acabar en sisè lloc de la 1aB femenina, amb una plantilla formada per Antoja, Torrecillas, Gómez, Broch, Domenich, Sarrà, Julià, Maymí, Escobar, Andrade, M.Forns, Matas, N.Forns. Els que van acabar l’any de manera triomfal van ser els júniors de la Unió. El màxim èxit va ser pel júnior femení (que l’any anterior com a CB Mataró havia estat campió d’Espanya), i que va acabar en tercer lloc estatal en una fase final disputada a Osca. L’equip estava format per Serrà, Gómez, Canet, Horta, Nadal, Maymí, Matas, Buscarons, Fornsm Cervantes, Sánchez i Martínez, i va caure en les semifinals contra el Godella per 54-56. Per la seva part, el masculí va ser campió de Nivell A, la categoria immediatament inferior a Preferent.

Recuperant la il·lusió

96-97: Lliga EBA. L’estrena a la potent Lliga EBA es va afrontar amb els ànims renovats en l’ambient basquetbolístic mataroní. L’esport de nivell tornava a la ciutat, i per afrontar la nova competició amb garanties fins i tot es va fitxar un americà, Steve Horton de 2′05. La plantilla que seguia entrenada per Quique Spa la completaven David Jordà, Martín, Marc Ventura, Òscar Jordà, Alarcón, Pardos, Masferrer, Carmona, Vergés.

I l’aposta va començar ben aviat a donar els seus fruits. L’equip es va classificar per la final de la Lliga Catalana EBA, tot i que va cedir per 75-83 contra el Llobregat Cornellà. La lliga també es va iniciar amb empenta, amb una espectacular primera victòria contra l’Alvecon de Pamplona per 102-75, i van arribant-se a mantenir com a colíders durant forces jornades. Aquesta bona marxa va fer que Alarcón fos escollit per jugar el partit entre les dues conferències EBA amb Spa com a entrenador. Ja com a Meroil Mataró va fer una bona segona volta i va acabar en tercer lloc de la fase regular, per darrera de Salle Maó i Llobregat, classificant-se pels play-offs EBA, que eren una mica estil NBA. En la primera eliminatòria, els homes de Spa van derrotar el Sant Josep de Badalona (91-94 a Badalona i 82-80 al Palau Mora) classificant-se d’aquesta manera entre els setze millors equips.

El següent escull va ser l’Albeconsa Galícia, al que es va eliminar al quart partit d’una eliminatòria al millor de cinc. Va ser crucial la victòria a domicili en el segon encontre (88-93), ja que els gallecs tenien avantatge de camp. A Mataró la superioritat del Meroil va ser total (97-67 i 92-75). D’aquesta manera, els de Spa ja van fer-se amb un lloc a la final a vuit que es va disputar a Chipiona. En el primer partit es va derrotar els amfitrions, però en les semifinals es va caure de manera justa contra la Salle Maó per 80-64.. Aquí va acabar el somni del títol de la categoria, que s’enduria el Maó vencent en la final al Llobregat, els dos equips que havien quedat per davant en la fase regular. Això sí, cal tenir en compte que la Unió era un dels debutants de la categoria…

També el femení va arribar al liderat de 1a Estatal Femenina, però al final va acabar en una més discreta cinquena posició. En acabar la temporada els afers extraesportius van protagonitzar l’actualitat. El coordinador Oriol Villà va deixar el club, es va intentar separar la part femenina, i després de tot el batibull van marxar sis jugadores sèniors i diverses de base, entre elles les bessones Martínez. El resultat de tot això va ser la renúncia a la 1a Estatal, ja que el nou coordinador Josep Ma Solà no veia possible formar un equip amb garanties ja en ple mes de setembre.

Salvació per renúncia

97-98: Lliga EBA. El primer equip masculí, dirigit per Quique Spa, venia d’una exitosa temporada, i amb una plantilla formada pels següents jugadors: David Jordà, Òscar Jordà, Xavier Alarcón, Salva Masferrer, Moisès Prat, Carles Canals, Julián, Ribatallada i Sergi Sánchez. Hi va haver dos americans, Grisby i Williams, que no van donar el rendiment que s’esperava, i va haver-hi una fugaç aparició Jordi Soler, que va marxar a Melilla.

Però l’Esportiva va fer un mal final de fase regular, fet que va provocar que s’hagués de jugar el play-off de descens contra l’Alvecón Maristas de Pamplona. Tot i tenir el factor pista a favor, i guanyar el primer enfrontament per 64-63, els mataronins van perdre el segon partit per 74-77 cosa que els obligava a guanyar algun partit a Pamplona. Però no era un objectiu senzill, i així va quedar comprovat veient els resultats que es van donar: dues clares derrotes per 90-78 i 99-80, que certificaven el descens, dos anys després de pujar a EBA. Spa va criticar l’actitud d’alguns jugadors, així com l’actuació dels àrbitres, qualificant-los de “molt casolans”. Però pocs dies després de baixar, Bravo ja comentava la possibilitat de comprar la plaça d’algun equip que hi renunciés. I així va acabar sent, ja que la renúncia de l’Enkartaciones Zalla va donar la possibilitat de mantenir-se a EBA.

Una de les novetats de la temporada era que el femení, entrenat per Joan Carles Pie, i que a causa de la renúncia a la categoria estatal jugava a 1a Catalana va decidir disputar els partits a la Gàbia per guanyar calor ambiental. I la decisió va donar els seus fruits, ja que van acabar en segon lloc aconseguint l’ascens a 2a Estatal. Jugaren Casado, Albert, Capdevila, Martínez,, Gómez, M.Domenich, Nadal, Cervantes, Sànchez i Sarrà. I l’equip júnior, va realitzar una prometedora campanya arribant fins a les semifinals del Campionat de Catalunya de Preferent B. Aquest equip, entrenat per Manolo Sánchez va perdre contra el Joventut de Badalona, amb l’actuació de Ros, Spa, Hernàndez, De Jaime, Nierga, Esteve, Terricabris, Solà, Fernàndez, Ventura i Martínez.


 


  • NEWSLETTER

    Subscriu-te al NEWSLETTER

    E-mail:

    Subscriure
    Eliminar subscripció

    Get this Wordpress newsletter widget
    for newsletter software

Fotos en Flickr

Untitled-1IMG_1275IMG_1274IMG_1273IMG_1271IMG_1270IMG_1269IMG_1263IMG_1259IMG_1257IMG_1256IMG_1247IMG_1246IMG_1243IMG_1241IMG_1240


Banco Mediolanum
INLINGUA
Grupo Marthe