Dels anys 60 als 80

Temps de crisi

59-60: 1a Regional. L’Esportiva seguia lluitant per arribar a la Primera Divisió, on segons es comentava, mereixia estar pel seu historial. Un molt mal inici de campionat, jugant contra els millors equips va portar l’Esportiva a caure en el primer tram de lliga al sempre temut darrer lloc de la classificació. Poc a poc es va recuperar una mica el nivell de l’equip, però malauradament va ser massa irregular. Al final, el Malgrat (recent ascendit) i l’Hospitalet van ocupar les dues primeres places, a molta distància dels esportivistes. S’havia afrontat la temporada amb Alsina (el més destacat de la temporada), Benet, Burgos, Fontdeglòria, Manolo, Muñoz, Padrós, Patau, Prat, Pujol, Sensat, Soler, Torrent, i Salvà d’entrenador.

Aquest mal final de temporada va desembocar en uns moments difícils que van propiciar rumors gens optimistes sobre el futur de l’entitat. Una greu crisi semblava trucar a la porta del Cercle Catòlic. Els símptomes que es palpaven era falta d’entusiasme en molts jugadors, indisciplina i falta d’assistència dels aficionats. Però, en el moment crucial de la crisi va arribar la millor medicina: “Va sorgir el lògic fervor esportivista i la promesa ferma de redreçar el camí, davant qualsevol dificultat. […] En aquests moments existeix nombrosa plantilla de jugadors i tenen ja l’acceptació d’un preparador forani, de reconeguda solvència.” Es tractava d’Agustí Fonollosa, provinent del Barcino, que venia amb esperances d’aconseguir l’ascens.

60-61: 1a Regional. Entrenats per Fonollosa, van fer un començament «de cine», amb victòries contra Premià, Teià (amb victòries contundents), Metro i Barceloneta. D’aquesta manera es mantenien molt vives les esperances de l’entrenador i la jove junta, que volien fer d’aquest equip un equip de Primera Categoria. Però, després d’una temporada força bona, només un sol punt va separar els esportivistes de la segona plaça que donava opció a disputar la fase final per optar a l’ascens a categoria nacional. Una gran llàstima, ja que s’afirmava que l’Esportiva era superior al segon classificat (el Teià) i fins i tot en el darrer partit va vèncer el líder Malgrat. La causa d’aquest infortuni, segons els periodistes locals, van ser alguns errors “garrafals” com per exemple perdre a la pista del Brafa, que era el cuer. Això va impedir acabar la temporada de la manera desitjada. La classificació parla per si sola: Malgrat 29; Teià 28, Esportiva 27… Van jugar Alsina, Codony, Lorente, Muñoz, Prat, Sensat, Soler, Suñer.

La temporada oficial del primer equip va acabar abans del que desitjaven, però el juvenil de l’Esportiva va seguir donant molta guerra. S’havien classificat com a primers de grup imbatuts, i van arribar a la fase final catalana. Els setze equips classificats es repartien en quatre grups, on el primer de cada un es guanyaria el dret a anar als Campionats d’Espanya. I la sort (o més aviat la desgràcia) va voler que en el mateix grup es trobessin amb el juvenil del CD Mataró, a més del Santfeliuenc i el Tarragona. En aquest cas, qui va ser superior en els dos enfrontaments directes va ser el Mataró (37-58 i 51-33), que acabaria coronant-se com a campió de Catalunya i Espanya. Mala sort per tant per un gran equip juvenil format per Campdepadrós, Helios Xaudaró, Torner, Tolosa, Miquel Xaudaró i Llibre que va tenir la desgràcia de topar amb el grandíssim juvenil del Mataró de Soler, Martínez i Cabellos.

Ascens de rebot

61-62: 1a Regional. Al poc de començar la temporada, el president Jaume Buch va rebre un emotiu homenatge i la insígnia d’or i brillants del club, pagada entre tots els socis de l’entitat, i que s’entregava per primera vegada. L’acte va comptar amb la presència de familiars, amics i jugadors de l’Esportiva, i el president del Cercle Catòlic, Jesús Segura.

En el terreny esportiu, l’Esportiva tenia l’objectiu de seguir lluitant per una de les dues places que donaven opció a l’ascens, amb una plantilla formada per Alsina, Burgos (procedent del CD Mataró), Campdepadrós, Escurriola (Seat), Fontdeglòria, Lorente, Llibre, Patau, Prat, Sala (Barcino), Sensat, Soler, Torner i Ximenes. La primera volta va ser molt correcte, i l’equip va arribar a l’equador amb clares opcions d’assaltar els dos primers classificats. A principis de gener ja havia arribat a la segona plaça després de guanyar al Condal, i incorporar a les seves files un jove panameny anomenat Mateu que estudiava a Barcelona. El joc de l’equip era molt bo, i ja només van cedir un partit contra el líder Collblanc (39-41), acabant com a segons del grup.

A la Fase final de Regional, l’Esportiva va quedar enquadrada en un grup de quatre equips. Va començar malament, ja que va perdre al camp del Prat (60-48), però les victòries contra SESE (48-47), i Sagrada Família de Terrassa (42-52) van mantenir les esperances de passar la fase. Una gran segona volta, en què van vèncer el Prat (61-50) i el SESE (30-47), va fer que tot i la decebedora derrota amb el Terrassa accedissin a la definitiva fase final per ascendir a Segona Divisió (anomenada també Trofeu Aguirre), que quedava per sota de la Lliga Nacional.

La Fase final d’ascens també consistia en un grup de quatre equips, entre els que hi havia el conegut Prat, amb qui acabaven de jugar a l’anterior fase. Els groc i morats van guanyar els dos primers partits, contra Granollers i Pedagògium, però van caure al Prat de Llobregat. Ja en segona volta, el Granollers no va ser obstacle, però una inesperada derrota amb el Pedagògium a casa (33-34), va deixar els esportivistes sense gaires opcions de pujar. Hi havia poques esperances, però tot i això era el moment decisiu de la temporada. Per buscar la reacció, la directiva va decidir cessar Fonollosa com a preparador a causa “dels errors tècnics i tàctics que havien acusat en els darrers partits”. Però tot i el canvi d’entrenador els jugadors mataronins van perdre en el partit definitiu 46-38 contra el Prat. Una de les claus del partit va ser el ferri marcatge fet sobre Alsina, l’estrella de l’equip. Aquest cop, els esportivistes hi havien estat realment a prop…A finals de temporada es va contractar l’entrenador Pedro González, amb la intenció de seguir buscant l’objectiu de l’ascens, però a finals de juliol va saltar la millor notícia que es podia esperar en benefici de l’Esportiva: la Federació havia decidit ampliar en vuit equips la Segona Divisió cosa que provocava l’ascens del club groc i morat a la categoria en que es trobava el Mataró. La tenacitat de tot un club obtenia el seu premi!

Curta època a segona divisió

62-63: 2a Divisió (Trofeo Aguirre). L’Esportiva es va quedar sense Fontdeglòria i Sensat, que van fitxar pel Mataró, amb el que debutarien en el Campionat de Catalunya que servia de tret de sortida a la temporada oficial. En aquest torneig, després d’una llarga lligueta, l’Esportiva va acabar a la cua del seu grup i no es va classificar pels quarts de final, cosa que sí que va fer el rival local.

El Campionat de Segona va començar a finals d’any. Els esportivistes van començar bé, amb tres victòries en quatre partits. Però com si fos efecte de la gran nevada de l’any 62 que va caure llavors, l’Esportiva, que es trobava rere els dos líders, va començar a fallar encaixant set derrotes seguides, una d’elles contra el Mataró. El derbi va aixecar expectació pels molts anys que feia del darrer enfrontament oficial entre els dos equips mataronins. El matx es va celebrar després de netejar la neu caiguda, i va acabar amb un resultat just de 25-40 favorable als groc i negres, i un ambient gens crispat a la graderia. Els groc i morats no van aconseguir encadenar dues victòries seguides, pel que després de tornar a perdre en el segon derbi de la temporada (61-45, però amb molta lluita) van caure a un sol punt del cuer. Però en la darrera jornada l’Esportiva va aconseguir una gran victòria, que permetia eludir el descens pels pèls. Altre cop sobren les paraules, només cal observar la classificació: Sant Josep 42, Mataró 41… Esportiva 28, Hospitalet 28, Samaranch 27 i Santfeliuenc 27. Vital, per tant el triomf dels esportivistes per 43-29, sobre l’Hospitalet, ja que els dos últims havien guanyat els seus compromisos. Van jugar Tarruella (12), Alsina (15), Soler (2), Escurriola (4), Sala (2), Burgos (2), Garcia (6) i Lorente, sota la batuta de Salvà. Cal dir que l’altre equip de la ciutat, el Mataró, acabaria guanyant la fase final de la Segona Divisió nacional (Trofeo Aguirre), pujant a Lliga Nacional. En acabar la temporada, amb la permanència al sarró, Rafael Pou va rellevar Jaume Buch com a president de l’Esportiva.

63-64: 2a divisió. Després del relleu a la presidència, també hi va haver canvi a la banqueta, ja que per encarar la nova temporada, la junta va fitxar Miquel Ramon. L’equip va fer una mala primera volta, arribant a témer per la permanència, però una lleugera recuperació en el darrer tram de campionat va permetre a l’Esportiva acabar en vuitè lloc, mantenint sense problemes la categoria. En el darrer partit, amb el descens ja eludit, es va superar Salle Manresa, amb la participació de Gibert (18), Tarruella (13), Garcia (25), Xaudaró (20), Alsina (5, molt per sota de la seva mitja), Vicente (4) i Lorente.

El mateix any es va iniciar el primer torneig de Mini-Bàsquet, promogut pel Moviment d’infants d’Acció Catòlica amb el patrocini de Josep Mora, i que tant ajudaria a nodrir els equips de base dels clubs locals.

Mala temporada amb final inesperat

64-65: 2a divisió. L’Esportiva va fer una bona pretemporada, classificant-se per les eliminatòries del Campionat de Catalunya (Trofeu Samaranch) que es disputaren sense massa sort al Price. No es pot dir el mateix, però, de la lliga de Segona Categoria. Els Gibert, Garcia, Mauri, Esparrech, Lorente, Bonemaison, Xaudaró, Sans, Garcia II, Peiris, i els joves cedits pel Mataró Cruells i Martin, només van sumar una victòria en tot el campionat (contra el Malgrat), fet que els va fer quedar cuers destacats caient directament a la ja coneguda 1a Regional. “Desgraciada temporada esportivista, fins al punt en que únicament s’ha guanyat un partit. Elogiem, no obstant, l’esportivitat amb que ha jugat i esperem que això no sigui obstacle pel seu futur, que ha d’emprendre amb els millors ànims de reconquesta”, deia Ràdio Maresme. Fins i tot l’entrenador Ramon va cessar unes jornades abans del final del campionat.

Però com ja començava a ser costum, el que semblava fet al final va quedar en res, i sorprenentment l’Esportiva va ser cridada per jugar una fase de permanència a la categoria. Només un dels sis equips en lluita seguiria a la Segona, i veient la dificultat de l’empresa, la junta va decidir demanar a Antoni Serra (entrenador de Mataró Molfort’s) que dirigís l’equip en aquesta complicada fase decisiva. Serra, amb el vist-i-plau del seu club, va accedir i ràpidament es va posar mans a l’obra. En el primer partit es va superar el Collblanc per 44-33, i en el definitiu partit es va fer el mateix contra el Granollers, per 55-47, en un partit amb molts nervis jugat per Bonamaison, Xaudaró, Gibert, Martín, Esparrech, Alsina i Garcia. Per tant, després de no haver guanyat un sol partit en temporada regular, el conjunt de l’Esportiva, amb Serra a la banqueta (deixant de banda rivalitats entre ambdós clubs), va treure tot el seu orgull per mantenir la categoria guanyant dos partits consecutius. Al final, germanor i companyerisme per celebrar la gran fita d’una temporada amb un final digne d’una pel·lícula de Hollywood.

65-66: 2a divisió. Amb la nova temporada, s’estrenava Lorente com a president d’un club rebossant d’optimisme, i amb una plantilla formada per Bartrés, Burgos, Corominas, Cuní, Esparrach, Martín, Mauri, H.Xaudaró i M.Xaudaró, dirigida pel nou entrenador Vicenç Guimerà. El nou preparador es va queixar de la no celebració a principi de temporada del Trofeu Samaranch, que servia als equips per arribar en plenes condicions a la Lliga.

Sigui com sigui, l’Esportiva tenia un difícil començament de campionat, i va caure amb equips com CC Badalona, CB i CD Manresa o Ripollet, sens dubte els millors equips del grup. Això va fer entrar en una mala dinàmica que no es va trencar fins a la desena jornada, amb un triomf contra Salle Josepets. Però la reacció important no va arribar fins ben entrada la segona volta amb victòries encadenades contra Granollers, Espanyol i CB Manresa, que allunyaven una mica el fantasma del descens. Però la bona tònica no es va refermar, i això va fer arribar a la penúltima jornada amb l’obligació de guanyar els dos partits, contra el ja campió Ripollet i el Montgat. El primer escull es va superar “amb ardor i ànsies fenomenals” per 59-51. Però en el darrer partit, la fatalitat va acompanyar els esportivistes que van arribar a errar fins a 18 tirs lliures, i van caure en el darrer instant a causa de dos tirs lliures del rival Rosas amb la pròrroga quasi acabada. Això va condemnar l’Esportiva a retornar a Tercera per basquet-average desfavorable respecte el Malgrat. Amb el descens consumat, i després de caure eliminats en el Campionat de Catalunya la junta va decidir cessar Guimerà de la direcció de l’equip, a causa de la “tibantor” que hi havia hagut amb alguns components de la plantilla, disputant els darrers compromisos amb l’exjugador Josep Fadó com a entrenador.

El complicat pou de la tercera (1966-1972)

Sense complir objectius

66-67: 3a divisió. Com si intentessin encendre els ànims de cara a la reconquesta, els jugadors del primer equip (tot i que no com a tal), van fer el primer viatge estival, en concret a Holanda. S’iniciava nova temporada amb Josep Carlos Lorente com a president, i Francesc Prat com a entrenador. S’esperava molt de la renovada plantilla, amb Ávila, Bonemaison, Cuní, Cruells, Esparrach, Gibert, González, Mauri, Martin, Mons, Torner i H.Xaudaró, amb la que es buscaria clarament l’ascens.

Dues derrotes a les primeres de canvi, va fer veure que l’objectiu marcat no seria gens senzill. Però els esportivistes van reaccionar ràpidament i es van apropar al líder Blanes, al que es va guanyar a casa. Una segona volta correcta va permetre acabar en quarta plaça. No es va complir l’objectiu més ambiciós, però si que es va estar entre els millors del grup. En acabar la temporada Martín Cobo va ser nomenat nou president del club.

67-68: 3a divisió. Després de tornar d’Àustria, els jugadors de l’Esportiva van conèixer el que seria el seu nou entrenador, l’arenyenc Jordi Pérez, exjugador del Mataró que havia hagut de deixar l’equip per una greu lesió laboral a la seva mà.

El grup era realment complicat, però els mataronins van complir una bona temporada anomenada “de transició”, salvant a falta d’unes quantes jornades la categoria i acabant en setena posició. L’equip que la penúltima jornada va derrotar brillantment el Joventut de Badalona (B) estava format per Ninou, Esparrech, Mons, Xaudaró, Martín, Cabot i Vicente.

68-69: 3a divisió. Abans d’iniciar la temporada es va organitzar el tercer viatge europeu, aquest cop a Holanda, Dinamarca, Suècia i Alemanya, gràcies a Eurosportring. S’afrontava el campionat en el mateix grup que el Mataró Molfort’s “B”, i amb una plantilla formada per Buch, Mons, Torner, Cabot, Vilalta, Xaudaró, Esteve, Estrada, Mauri i Lázaro, sota la direcció de Jordi López. El primer derbi, va caure clarament del costat groc i negre per un clar 51-75, i deixava l’Esportiva amb 4 punts i el filial mataroní amb 15 (i un partit menys que guanyaria). Les esporàdiques victòries a camp propi de l’Esportiva, van servir als del Centre Catòlic per salvar sense grans excessos la categoria. La lliga es va tancar amb la tornada del derbi, amb Prat a la banqueta esportivista contra un Mataró que havia perdut les possibilitats d’ascens. Aquest cop va ser molt més igualat que el de la primera volta: 62-59 pel Mataró que havia anat per darrera en el marcador fins a falta de tres minuts.

Excel·lent temporada sense premi

69-70: 3a divisió. L’Esportiva va tancar el seu període de vacances, amb el quart viatge consecutiu estival, aquest cop al costat del llac austríac Constanza. El fet més destacat de la pretemporada era l’acord que s’havia arribat amb el Mataró Molfort’s, que havia hagut de desfer el seu equip de Tercera divisió per tal de fer un júnior, que jugaria al màxim nivell estatal. Amb el nou acord arribat, que en cap cas era de filialitat, l’Esportiva tenia la possibilitat de disposar dels jugadors del Mataró que hi estiguessin d’acord (la majoria dels quals havien jugat la passada temporada amb el Mataró B), mentre el Mataró podia fer el mateix amb els de l’Esportiva que l’interessessin. El club tenia moltes esperances d’ascens gràcies a l’acord i l’arribada del tècnic Francisco Solana, de només 29 anys, que la temporada anterior havia ascendit el PEM de Barcelona a Tercera. Solana va demostrar en les seves primeres declaracions que volia aspirar al màxim: “Abans de començar, la nostra meta ha de ser el primer lloc. Després, en el transcurs de la competició, Déu dirà.”

El primer partit, precisament contra l’exequip de l’entrenador, es va guanyar amb contundència (74-54), amb el següent equip: Fité, Costart, Caminada, Mons, Fors, Estrada, Vidal i Peiris. Al llarg de la temporada també van jugar Fité II, Buch, Torner. Després de caure derrotats en la primera sortida fora de casa amb el Metro, es va guanyar increïblement a l’Hispano Francès (82-38) demostrant als presents que hi havia un bon conjunt per encarar una dura temporada. Cinc victòries seguides donaren aviat el liderat en solitari. Tot i la derrota amb L’Hospitalet (50-46), l’Esportiva va acabar com a líder de la primera volta del campionat.

La segona volta va ser triomfal:

PEM- Esportiva 54-81

Esportiva- Metropolitano 68-48

Sanfeliuense- Esportiva 51-53, a la premsa ja veien l’equip caminant cap al títol.

BIM- Esportiva 51-64

Esportiva- Gràcia 73-51

Esportiva- Caldetes 72-45

Cornellà- Esportiva 45-55

Esportiva- Malgrat 57-40

Hispano Francès- Esportiva 37-42

Després d’aquesta victòria, l’equip entrenat per Solana es va proclamar campió del seu grup de Tercera Divisió. Ja amb el títol a la butxaca van perdre a Premià (47-44) i van superar l’Hospitalet per un ajustat 68-66. Un magnífic final per una gran temporada regular.

Però per aconseguir l’esperat ascens encara s’havia de superar una difícil fase final contra primers i segons classificats dels altres tres grups de la categoria. En la primera eliminatòria es va eliminar el Sant Josep de Girona, gràcies a una espectacular remuntada en el partit de tornada. Tot i perdre de 15 punts a Girona 84-69 (en un partit denominat com a “encerrona” ja que es va jugar en una pista de terra i de reduïdes dimensions), els mataronins no van decebre als aficionats remuntant amb escreix el marcador advers (73-43). D’aquesta manera s’accedia a les semifinals de la fase final, que van deparar un interessant duel contra l’Hospitalet, mentre Sabadell i Laietà lluitarien per l’altra plaça que donava accés a la definitiva fase nacional d’ascens. Era el moment decisiu de la temporada, però l’Esportiva ho va perdre tot en el partit d’anada disputat a Mataró. Un clar marcador advers de 44-78 (amb 34 punts de diferència) va sentenciar l’eliminatòria a favor de l’Hospitalet. El partit de tornada va ser un tràmit, ja que se sabia d’inici de la impossibilitat de remuntar tants punts un dels pocs equips que els havia superat en la primera fase. Tal com es deia a l’Ilurosport, “la brillant temporada que havien portat aquests nois no mereixia aquest final”. Una gran temporada sense el final que s’esperava…

Els àrbitres fan una mala passada

70-71: 3a divisió. Només acabar la temporada al juliol, es va reestructurar el cos tècnic del club i la presidència que passava a estar ocupada per Llorenç Campdepadrós que substituïa Martín Cobo. Tot i la bona feina feta, Solana va deixar el seu càrrec d’entrenador a l’italià Aldo Giordani, que comptava amb la següent plantilla: Caminada, Costart, Estrada, Esparrech (venia del servei militar), J.Fité, B.Fité, Fors, Martín, Peiris, Vidal, Vicente (procedent del Calella) i Helios.

Segons va manifestar el llavors secretari Pere Bravo, Solana deixava el lloc per motius laborals, però es quedava en el club fent una tasca amb menys responsabilitat entrenant els equips de base. El nou entrenador, que havia passat pel Barcino i el Liceo Italiano, venia recomanat pel mateix Solana, i va declarar que estava molt estimulat per intentar millorar l’excel·lent classificació de la temporada anterior. L’inici va ser immillorable, amb victòria a la pista de l’històric Cercle Catòlic de Badalona, equip que acabava de baixar de segona divisió. Només dues derrotes en vuit partits, que després de derrotar l’Ademar Badalona (53-72) en un partit formidable contra un equip que es trobava amb els mateixos punts, va donar el liderat a l’Esportiva. Però una sèrie d’entrebancs i derrotes inesperades va provocar que la premsa es preguntés amb preocupació “Què li passa a l’Esportiva?” i la directiva abans de tancar la primera volta decidís destituir l’entrenador i tornar a donar les regnes a Francisco Solana, qui en pocs dies omple de moral el vestuari i aconsegueix una gran victòria enfront el llavors líder BIM per 71-49. Sens dubte s’encarava la segona part de campionat amb esperances renovades.

Parla el nou president: Un jove Campdepadrós, que havia jugat en totes les categories de l’Esportiva, va declarar que li semblava que l’entesa amb el Mataró havia estat positiva i satisfactòria, i que tot s’havia fet pel benefici del bàsquet mataroní. Pel que fa al seu càrrec, va afirmar que l’ocupava amb idees renovadores, tan en aspectes esportius com econòmics.

La segona volta va ser irregular, en un grup molt igualat, alternant grans victòries amb dures o injustes derrotes. La més criticada va ser a Caldes, perdent per 68-67, amb un àrbitre totalment en contra (expulsant a cinc jugadors per 5 faltes i no validant una cistella al límit del temps molt discutida) que va deixar els mataronins amb menys opcions de títol, ja que s’ho jugaven quatre equips, entre ells el Caldes. En cas de guanyar, els esportivistes s’haguessin posat líders en solitari, però després d’una necessària victòria amb el Canet va arribar a la darrera jornada amb opcions de títol, i sobretot de mantenir-se en la segona posició que permetia promocionar. Però un nefast arbitratge, altre cop amb cinc expulsats per faltes, junt amb les victòries dels altres tres equips immersos en la lluita pels primers llocs, va fer que el títol marxés a Manresa i la segona posició fos pel Súria. La premsa comentava que ves a saber a qui volien beneficiar els àrbitres… el que és clar és que l’Esportiva es quedava fora de la fase final, quedant quart, això sí, empatat a 36 punts amb Súria i Caldes, per davant, i Ademar per darrera. Una il·lusionant temporada que deixava altre cop amb la mel als llavis.

Els juvenils campions del seu grup: El juvenil de l’Esportiva, com també el del Mataró, va quedar campió del seu grup, classificant-se per la 2a fase amb els millors 14 equips provincials. Posteriorment, en la primera eliminatòria serien eliminats pel Barça, equip que quedaria sub-campió d’Espanya.

En el “Trofeo Parra” es va fer una immillorable actuació, ja que tant el primer equip com el juvenil es van proclamar campions sense conèixer la derrota. El primer equip, vencent en la final disputada a L’Hospitalet contra el Sabadell per 62-57, mentre que els juvenils es desfeien de la Salle Hedilla per 57-48, alineant a Rigau, Vicente II, Masferrer, Mons, Sancho, Mela, Ramia i Puigderrajols. Un premi a la dedicació i l’entusiasme demostrat durant aquella campanya. El jove Masferrer (que fitxaria pel Mataró), va acudir a la concentració estatal de promeses, dirigida per l’americà Ed Zucker, on també hi van anar els mataronins Xiqués (millor puntuat sobre Coordinació Física) i Puig (jugador més complet).

A la tercera va la vençuda

71-72: 3a divisió. L’Esportiva va fitxar al tècnic Santi Solé, un home de la casa amb el títol nacional, que havia entrenat fins aleshores equips de la base del Mataró i que comtava amb Cobo, Costart, Espàrrech, Fité I, Martín, Mons, Pumarola, Vidal, Vilalta, Vicente, Xaudaró i Xiqués. També hi va haver canvis en la presidència, ja que el fins aleshores secretari del club, Pere Bravo, va ser escollit com a president de l’Esportiva, després que Campdepadrós decidís deixar el càrrec. El president entrant es mostrava convençut que a la tercera aniria la vençuda, i per fi s’aconseguiria l’ascens a Segona.



Equip temp. 71-72, amb Santi Solé d’entrenador

La temporada va començar bé, i van acabar la primera volta en segon lloc perseguint al Valls. Després d’accedir al liderat, van perdre contra el mateix Valls que va recuperar el cap de la classificació. Tot i aconseguir el liderat en solitari després de vèncer l’Ademar (70-75) remuntant quinze punts, l’Esportiva va deixar escapar el primer lloc a dos jornades pel final. Però tot i perdre en la darrera jornada (Montgat- Esp 76-56), va aconseguir la segona plaça i l’accés a la fase final que es va jugar a Granollers. Aquesta fase s’articulava amb quatre grups de sis equips, dels quals pujaven els tres primers per l’ampliació de la 2a Estatal. Per tant semblava una oportunitat única.

Ascens a Granollers: La fase va ser molt dura, i es va començar contra els equips catalans, perdent contra el CC de Badalona (66-45), i reaccionant enfront el Sabadell (62-60). Però la tònica positiva no es va confirmar en les dues següents jornades caient contra el CF Màlaga (69-63) que encara no havia aconseguit cap punt, i enfront de l’amfitrió Granollers (70-67). Això va posar contra les cordes els esportivistes que necessitaven una victòria forçosament de més de set punts i esperar que la resta dels resultats l’afavorissin. I així va ser. Amb el suport de multitud de seguidors que s’acostaren a la capital vallesana, l’Esportiva va guanyar el Bazán Cartagena per 73-63, i la resta de resultats van acompanyar.

El tercer lloc, amb els mateixos punts que quarts i cinquens, va possibilitar a l’Esportiva acompanyar Granollers i Badalona a la 2a Divisió Nacional. Van jugar Martín, Costart, Vidal, Espàrrec, Vicente, Mons, Vilalta, Estrada, Puigderrajols, Fité, Pumarola i Xiqués. El jove equip, de la mà de Santi Soler i sota la presidència d’un jove Pere Bravo aconseguia un èxit que retornava l’Esportiva al nivell on anhelava estar, amb un gran treball, des de feia unes quantes temporades.

Partit d’homenatge i estrena de la instal·lació elèctrica: El club va aprofitar l’alegria de l’ascens per celebrar un encontre entre l’Esportiva i una potent Selecció de Mataró. En motiu d’aquest partit tan especial, es va estrenar la nova il·luminació de la pista de la Gàbia, tal com queda reflectit amb la magnífica càmera fotogràfica de Santi Carreras en la imatge de la portada d’aquest Butlletí.


Inauguració il·luminació pista de “La Gàbia”(partit amb la Selecc.de Mataró)

Els infantils campions provincials: La inextingible pedrera del club seguia donant alegries, la més gran per part de l’infantil que es va alçar amb el Campionat provincial derrotant el Gavà a la final. Es tractava d’un equip bàsicament format per jugadors provinents del Montesrrat, i en el que van jugar-hi: Ortega, Serra, Criado, Jimeno, Salazar, Genisans, González, Mateo i Marín. També els juvenils van demostrar un gran nivell guanyant la “Copa Primavera”, torneig preparat pels equips de base dels clubs en disputa de fases d’ascens.

Èxit efímer i noces d’or (1972-1980)
No es pot mantenir l’èxit

72-73: 2a divisió. Un ascens a Segona es difícil de mantenir, i més en una categoria que tenia tan sols dos grups a tota Espanya. Els seus rivals foren: Espanyol, Laietà, Mollet, Marcol, Llíria de València, CC Badalona, CC Gràcia, Ademar, Terrassa, Granollers, Salle Barcelona, Ripollet i Santa Coloma. La plantilla estava formada per Costart, Xiqués, Martín, Esparrech, Fité, Fors, Vidal, Mons, Caminada i Rigau, i seguia entrenada per Santi Solé.

La temporada va començar amb la incertesa de no disposar de pista coberta, una condició indispensable per jugar a Segona. Per sort es va arribar a un acord per poder jugar a la pista del Velòdrom cedida pel Deporte Ciclista Mataró. El projecte de cobrir la pista del Centre Catòlic, es veia afavorida segons va explicar Pere Bravo, pel traspàs de les joves promeses Puigderrajols, Mateu i Castro al FC Barcelona, gràcies als “recursos morals i d’influència” que això havia de proporcionar, però encara faltarien uns quants anys perquè això passés. Per la seva part, l’entrenador va declarar que creia que el canvi d’escenari no minvaria les seves possibilitats, ja que hi podrien entrenar una vegada a la setmana.

L’Esportiva va començar una temporada qualificada pel seu entrenador de “dificilíssima” de manera molt negativa perdent sis partits, entre ells 54-81 contra el líder Ripollet, que certificava l’alt nivell que regnava a la nova categoria. Amb l’equip en la darrera posició la directiva va cessar Solé i va formar un tàndem tècnic entre Francisco Solana i Jaume Ventura. El canvi va portar resultats a curt termini, ja que es va vèncer al CC Gràcia per 59-69, però el somni va acabar aviat, perdent contra el cuer, el Laietà per un clar 55-74. Tal com es deia a la premsa local: “Una galleda d’aigua freda que acabava amb les esperances que ens havia fet concebre la victòria de la setmana anterior”.

L’any nou semblava no portar noves esperances, però tot i les dures derrotes fora de casa es va confirmar un bon joc, i millor sort, a casa. La segona victòria va tardar en arribar, però va ser merescuda contra l’Espanyol (71-69), després també es va superar el Granollers (66-61), el Terrassa (81-64) i el Gràcia, amb la qual es va deixar el darrer lloc del grup, i amb molta més moral es va començar a pensar seriosament en la salvació.

Per sort pels interessos esportivistes, només baixava un equip directament, i al final, gràcies a les victòries a camp propi, l’equip ara entrenat pel jugador Martín va quedar en penúltim lloc, amb el que es veia obligada, junt amb els dos equips que la precedien en la classificació, a jugar-se la permanència en una promoció. El rival va ser el Calella, que havia fet una gran temporada a tercera, i no va perdonar. En el primer partit, jugat a Pineda, van patir un clar 68-42, que condemnava l’Esportiva a remuntar 26 punts a la tornada. A Mataró la victòria va ser per l’Esportiva, però totalment insuficient. D’aquesta manera, els calellencs es feien amb la plaça del club mataroní a 2a Divisió, amb dos “vells coneguts” a les seves files, com eren Vicente i Pumarola. D’aquesta manera l’Esportiva perdia una magnífica Segona Estatal, a la que tant havia costat arribar.

Bravo va fer una valoració d’aquest descens, i en va acusar en part a la pista del Velòdrom, per ser de diferent mida que la pròpia, però va voler recordar l’ajuda del Deporte Ciclista, que els havia permès entrenar-hi un dia. També va destacar el fet de que fossin dels pocs equips totalment amateurs.

Bon paper del juvenil: El juvenil de l’Esportiva, amb jugadors provinents del gran infantil, va arribar a la Fase Semifinal provincial de la seva categoria. Curiosament la fase final es va disputar a Mataró, i va ser guanyada pel Barça. Les noies de l’Esportiva van jugar la Primera Provincial i tot i que es va plantejar la seva desaparició van continuar fins la temporada següent.

El juvenil quasi tomba el Barça

73-74: 3a divisió. Es va iniciar la temporada contractant Josep Vallès, antic jugador del CD Mataró i exentrenador del Calella, i amb un equip poc renovat, només amb les baixa de Costart i Xiqués, i les novetats de Navarro, Jiménez i Sancho, però amb la intenció de retornar a la Segona Divisió. malauradament per les arques del club, el grup que havia tocat es preveia molt costós, ja que s’havien de fer diversos viatges a les Illes.

El primer pas per aconseguir el retorn no va ser gens positiu, ja que es va començar perdent. Ben aviat, però, es va demostrar la vàlua del conjunt, i anant de menys a més, l’equip esportivista va arribar a poques jornades del final com a líder solitari. Però, a causa de la igualtat, la derrota contra el Sant Adrià a falta de dues jornades, va fer perdre tota possibilitat de classificar-se per la fase d’ascens. Finalment, després de perdre el darrer partit al camp del campió, l’Esportiva va acabar en una meritòria tercera plaça, que no permetia seguir somiant amb l’ascens.

Gran actuació del juvenil: A punt va estar d’eliminar el FC Barcelona per entrar a la fase semifinal, perdent només 64-60, amb un equip format per Gimeno, Salazar, Mateo, Ortega, Genisans, Pera i González. Van tancar la temporada amb el títol juvenil del Trofeu Federació per equips de tercera, superant en el darrer partit al Sant Adrià.

Pera a la selecció estatal juvenil

74-75: 3a divisió. L’Esportiva, amb Sebastià Solé com a entrenador, va fer un bon inici de temporada, però una mala ratxa perdent contra els tres primers classificats, la va portar a distanciar-se de manera irremeiable del cap del grup. Al final, després d’un campionat molt irregular, no vencent mai els millors equips, va acabar vuitè i salvant la categoria per basket-average contra el Caldes. La plantilla estava formada per Fité, Vidal, Fors, Ferrer i Carbonell (de la passada temporada), Rigau, Jiménez, Ortega, Gimeno, Salazar, Genisans i Mateu. Havien causat baixa de l’equip Caminada Martín i Mons.

L’equip juvenil va protagonitzar el fet més destacat de la temporada, ja que es va classificar per la fase final provincial, on va derrotar contra tot pronòstic el gran favorit, el FC Barcelona (78-77) i l’Espanyol (63-62). Però l’equip barcelonista no va acceptar de bon grat la derrota, i sabent-se sense opcions de classificar-se en segon lloc, va deixar que el CC de Badalona li remuntés el marcador al final del seu enfrontament (va cedir un parcial de 1 a 20) perquè l’Esportiva estigués obligada a guanyar els badalonins en el darrer partit. Al final, els esportivistes van caure 59-46 contra el CC Badalona, amb el que la bruta jugada del Barça va provocar que els de Badalona es classifiquessin per basquet-average. Classificació: Joventut Badalona 8, CC Badalona 4, Esportiva 4, Barcelona 4, Espanyol 0. Cal afegir que el Círcol Catòlic va superar el seu sector i va arribar a la fase final del Campionat d’Espanya.

Tot i la lògica decepció, la gran actuació de Josep Pera, li va servir per ser seleccionat pel mataroní Antoni Serra per formar part de la selecció estatal juvenil, en un equip en que hi havia uns joves San Epifanio, Solozábal o Iturriaga. L’stage per l’Europeu de la categoria de Grècia es va fer al mateix Palau d’Esports, on els joves fins i tot hi menjaven i dormien. Al final, van aconseguir un cinquè lloc meritori, però que no va acabar de convèncer als més exigents ja que dos anys abans s’havia aconseguit el segon lloc.

Retorn al velòdrom

75-76: 3a divisió. L’Esportiva va retornar al velòdrom a causa de les obres al Centre Catòlic però sobretot per assegurar-se una pista coberta per no haver d’aplaçar partits, amb un equip format bàsicament per jugadors júniors que havien aconseguit la Copa President l’anterior temporada, ja que com a sèniors només hi havia Xivillé, Jiménez i Bosch. Es confiava per tant en la pedrera i seguien entrenats per Sebastià Solé, i amb Joaquim López com a preparador físic.

Després d’un inici titubejant, els joves jugadors van iniciar una ferma reacció que no va tenir continuïtat, tot i que va estabilitzar l’equip en la zona tranquil·la de la taula classificatòria per acabar en la novena plaça.

Els júniors, van demostrar ser un magnífic bloc que va tornar a classificar-se per les fases provincials com a campió del seu grup. En aquesta fase, no es va poder repetir la gesta de la temporada anterior, acabant en 5è lloc per davant la Salle Gràcia, això sí, mantenint la base del bàsquet mataroní a un nivell molt alt. Malauradament, tot i l’espina clavada de l’anterior temporada, aquesta gran generació es va tornar a quedar fora de la fase estatal, a la que hi acudirien Joventut, Barcelona, Salle Barcelona i CC Badalona (amb qui es va perdre en el partit decisiu). Jugaren Ortega, Pera I, Pera II, Salazar, Serra, Ferrer, Mateo, Vega i Castro. A la Copa Federació, van ser subcampions per darrera el Joventut de Badalona.

Es reafirma el poder del planter

76-77: 3a divisió. L’Esportiva va fitxar Joaquim Castelló, que substituïa Solé després de dues temporades al capdavant del primer equip per comandar un conjunt sense gaires canvis, amb molts jugadors sortits del gran júnior. Un altre any amb moltes despeses a causa dels desplaçaments a les illes, però que es començava amb les màximes aspiracions per part del seu jove entrenador.

El campionat es va desenvolupar amb un dominador absolut, el Yanko d’Inca que comptava a les seves files amb un americà i altres jugadors de reconegut prestigi. L’única lluita interessant era pel segon lloc, i l’Esportiva amb un bon final de primera volta, amb victòries contra Calella, Blanes i Alcázar, s’hi va afegir. L’inici de la segona volta va ser sorprenent, i es va estar a punt de vèncer el segon classificat (Ademar Badalona) i robar-li la plaça promocionista (67-62), però tot i que els esportivistes van mantenir un gran nivell, només van poder acabar en tercera posició. Un meritori resultat, però, que no permetia promocionar. Al final, només dos punts van separar badalonins (segons classificats) de l’Esportiva, que seguia demostrant la vàlua del planter.

Les noces d’or del club

77-78: 3a divisió. La temporada del cinquantenari es va continuar amb el mateix entrenador, Joaquim Castelló, i amb els jugadors Ortega, González, Serra, Pera, Ferrer, Gimeno, Salazar, Prat, Mateo, Genisans, Batlle.

Es celebraven les noces d’or de l’Esportiva, i per aquest motiu, la revista Ilurosport va parlar amb el seu president, Pere Bravo, el president del 50è Aniversari. En aquesta entrevista, el directiu va afirmar que deixaria el club el dia que s’hagués de pagar als jugadors, i remarcava que “els jugadors de l’Esportiva sempre han estat amateurs”. Llavors l’Esportiva tenia quatre equips, tots masculins, més algun de mini bàsquet, movent en total més de cent jugadors. Bravo, però, ja començava a apuntar amb preocupació un problema que amb els anys ha anat a més: “L’afició brilla per la seva absència. La gent agafa el cotxe el diumenge i no es tanca en un recinte esportiu, si no és que hi ha un espectacle de primera”. Bravo en canvi seguia treballant pel seu equip de sempre, i criticava que encara no s’hagués pogut construir el pavelló al Cercle Catòlic. Tot i això s’enorgullia del gran clima entre els jugadors del club, per aconseguir fer del club una colla d’amics. Ben mirat és com va començar tot…

Per celebrar aquests cinquanta anys, es va inaugurar una exposició amb els trofeus, fotografies i banderins dels cinquanta anys d’història, mentre que es va pronunciar un pregó d’inauguració dels actes, que va anar a càrrec de Jaume Colomer, molt vinculat al club. El gran torneig sènior va ser guanyat pel Granollers que va superar en la final el Mataró. Precisament en aquest torneig, els vallesans van fer debutar un jove base anomenat Creus. Els homenatjats, per la seva part, van ser quarts perdent la consolació contra el Mollet. També es van celebrar torneigs internacionals de júniors i juvenils, guanyats per l’Esportiva i el Barcelona.

Els actes van acabar amb una ofrena d’un banderí a la Verge de Montserrat, i un gran sopar de germanor que va reunir més de dues-centes persones, i va acabar amb un Visca l’Esportiva del seu president. Un detall significatiu, és que tots els exjugadors i els components de l’Esportiva van pagar mil pessetes per fer possible aquests actes de commemoració.

Dos derrotes van ser un mal inici de campionat, però a poc a poc es va anar remuntant posicions fins a treure el cap a la zona alta. Tot i això hi va haver un conflicte intern entre l’entrenador Castelló i Joan Mateo, al que li van donar la baixa (FOTOS gen 78- p23) que no va ajudar al bon ambient. Per cobrir el seu lloc es va fitxar a un jugador veterà anomenat Moyano amb experiència a 2a, alhora que l’entrenador insinuava que per tenir millor equip es necessitaria disposar de diners, ja que per fitxar gent de fora en feia falta. La segona volta no va ser gens bona i després d’ancorar-se a la zona mitja van acabar en vuitena posició, molt lluny dels primers. En part es va acusar la marxa inesperada de Moyano, recent incorporat, que després de lesionar-se es va haver de desplaçar a Palma per motius laborals. Al finalitzar el campionat es va cessar de mutu acord l’entrenador Castelló, no tant pel mal resultat com per les difícils relacions entre ell i alguns jugadors.

El mateix any del cinquantenari, Pere Bravo va rebre una important distinció a la “Nit de l’esport”, la Medalla a la constància pels seus vint-i-dos anys de dedicació al “seu club de tota la vida”. Des dels setze anys en que va entrar com a delegat, fins aquell moment en el qual feia de president, havien passat moltes coses però per sobre de tot, havia treballat pel club. L’amor als colors queda palès amb la resposta a la pregunta que Josep Gomà li va fer en acabar l’acte:

“-Mirant en perspectiva futura, com voldries que fos l’Esportiva dintre de 25 anys, al celebrar les Noces de Platí? (pensa un moment. Suposem que de manera fugaç, crusa el complicat present amb un ignot futur, quan contesta…) -Em conformaria amb que l’Esportiva existeixi.”

Arriba Soler com a entrenador-jugador

78-79: 3a divisió. L’Esportiva havia contractat l’entrenador José Luis Martínez pel primer equip, amb Bonaventura Riera com a ajudant. Al final, però, sorprenent a tothom, van decidir fitxar el veterà jugador mataroní Josep Maria Soler, com a jugador-entrenador. Soler provenia del Manresa de la Lliga Nacional, però venia amb moltes ganes per començar a forjar a l’Esportiva la seva etapa com a entrenador, mentre Martínez va passar a entrenar el Júnior. Les esperances al màxim. En la vessant econòmica, la Federació va decidir subvencionar una part dels tres viatges a les Illes, amb el que la categoria seria més suportable econòmicament del previst.

El primer tram de campionat va ser prou satisfactori, i després d’una bona ratxa de resultats els esportivistes van col·locar-se darrere del líder Viladecans. Soler destacava en el sí d’un conjunt format també per Salazar, Ferrer, Jiménez, Fité, Martínez, Arnauda i Prat. La primera volta va acabar amb l’Esportiva en segon lloc, a quatre punts del destacat líder, que semblava assegurar-se molt aviat una plaça d’ascens. Després de guanyar la Copa Nadal d’Argentona, es va encarar el segon tram de lliga amb moltes esperances. Al mes de març, a falta de 6 jornades, ja es somiava amb el títol de tercera després de derrotar àmpliament el líder per 82-50 (31 punts de Soler) i superar l’average de 19 punts negatius. Després d’exhibicions com aquesta, quedava sobradament demostrat l’èxit del fitxatge de Soler, un autèntic revulsiu. La derrota contra el Premià, va fer reaccionar amb dos triomfs contra Salle Maó i Sant Josep Obrer, però es va tornar a perdre aquest cop contra el Gavà. Tot i això, la victòria contra Alisos (84-67), va permetre arribar a la darrera jornada amb possibilitats d’obtenir el títol i la plaça d’ascens directe. Els homes de Soler, amb 36 punts, havien de derrotar el Cornellà i esperar que el Viladecans que tenia 38 punts, perdés en el seu desplaçament a Ciutadella. L’Esportiva va complir, amb un gran triomf a Cornellà per 81-85, amb Soler (42!!), Fité (16), Jiménez (10), Salazar (6), Infantes (1), Bonamusa (4) i Arnauda (6), en un partit que va acabar amb eufòria en grup de jugadors, directius i seguidors que s’acostaren a Cornellà. Però faltava la derrota del líder, que al final no va arribar. Per tant, després d’una magnífica segona volta, s’havien de jugar l’ascens a Segona en una fase de promoció.

També els júniors van acabar en segon lloc, després de caure en el darrer i decisiu partit contra el Cornellà, que es va endur el títol, i van repetir lloc a la Copa Federació. Es seguia treballant bé amb la pedrera…

La medicina a casa

79-80: 3a divisió. La temporada va començar amb la baixa de Soler, que deixava l’equip sense entrenador ni estrella. la solució va ser senzilla, i es va donar la responsabilitat del primer equip a José Luis Martínez, entrenador fitxat la temporada anterior pel primer equip però que s’havia quedat amb els júniors i fent de segon de Soler. Malauradament, el nou entrenador no va durar gaire, ja que al mes de desembre ja va ser cessat pels fluixos resultats de l’equip, que va acusar en part la marxa de Soler. El recanvi va ser Sebastià Solé, que no va poder evitar que s’acabés l’any quasi com a cuers. Però l’Esportiva va reaccionar amb dos empats (quan encara no es feia pròrroga) i tres victòries consecutives que l’aproparen a la zona mitja de la taula.

Al final, l’Esportiva va salvar dignament la categoria a una jornada pel final amb una brillant victòria a Vic: «Com en tantes altres ocasions el remei va arribar posant un tècnic de la casa – Sebastià Solé- perfecte coneixedor de tots els homes de la plantilla». Concretament van jugar Batlle, Infantes, Rodado, Gimeno, Arnauda, Bonamusa, Jiménez, Genisans, Mateo i Estrella. Onzè lloc en un campionat de catorze equips guanyat pel Sant Josep gironí.

I l’equip femení, entrenat per Bonaventura Riera i sota el nom d’Esportiva Cirera, també es va refer d’un fluix inici de temporada i va arribar a jugar la fase de qualificació del Campionat Provincial. Van afrontar el campionat amb les següents jugadores: Pujadas, Parra, Barnada, Nani, Lorente, Juvés.


 


  • NEWSLETTER

    Subscriu-te al NEWSLETTER

    E-mail:

    Subscriure
    Eliminar subscripció

    Get this Wordpress newsletter widget
    for newsletter software

Fotos en Flickr

Untitled-1IMG_1275IMG_1274IMG_1273IMG_1271IMG_1270IMG_1269IMG_1263IMG_1259IMG_1257IMG_1256IMG_1247IMG_1246IMG_1243IMG_1241IMG_1240


Banco Mediolanum
INLINGUA
Grupo Marthe