Dels anys 30 als 60

Dificultats i consolidació (1930-60)

L’Esportiva junt amb tres clubs més de la ciutat (Iluro, Iris i Llevant) es va inscriure la temporada 1930-31 a la Federació Catalana de Basquetbol per tal de disputar la Segona Categoria. Aquestes quatre inscripcions simultànies van fer que Mataró passés a ser la ciutat amb més clubs oficials de l’esport a Catalunya. En la seva primera participació, l’equip esportivista va fer una bona temporada a Segona acabant en segon lloc, cosa que li va donar l’ascens a la màxima categoria d’una època en que encara no es jugava Campionat d’Espanya.

L’any 1931-32 l’Associació Esportiva, juntament amb l’Iluro Sport Club, va jugar a Primera Catalana, gràcies a l’ascens assolit la temporada anterior. Tot i això els joves de l’Esportiva no va tenir gaire sort en la màxima categoria, ja que van quedar en la darrera posició, amb només dos punts. De manera inesperada, però, la Federació va decidir ampliar el grup i no fer-los baixar. En aquesta primera categoria catalana s’hi van mantenir tres temporades més, tenint com a jugador més destacat a Rafael Berga, el qual va rebre un homenatge la temporada 33-34, abans de protagonitzar un dels primers culebrots basquetbolístics de Mataró.

A principis de la temporada 1934-35, l’equip de l’Esportiva va passar a anomenar-se Associació Esportiva del Grup Sant Jordi, de Sant Josep. L’inici de temporada va estar marcat, com hem avançat, pel conflicte entre l’Esportiva i l’Iluro, a causa del fitxatge de Rafael Berga pel club ilurenc. Davant aquest fet, la junta de l’Esportiva encapçalada per Josep Travessa va fer una carta oberta contra la directiva de l’Iluro demostrant la seva inconformitat. Al final, el jugador va tornar al seu club d’origen després d’haver jugat només dos partits amb els groc i negres. I a l’octubre del ‘35, l’Esportiva va guanyar el seu primer títol oficial, en vèncer en la Final de la Federació de Joventuts Cristianes (FJC) al Badalona (34-17) amb el següent equip: Saurí, Pujades, Dòria, Riera; Serra i Mora.

1935-36: L’Esportiva va disputar el Campionat del FJC, amb els següents equips: Santa Madrona, Saba Nova, Camí, Conquesta i Aguilas, però també tenia un equip a Segona Categoria amb el nom de Mataró de l’A.E. Aquest any es van jugar els primers partits nocturns a l’Esportiva, per segona vegada a Mataró, ja que els primers els havia disputat la Penya Oratam. Aprofitant aquest fet, es va jugar un interessant derbi local, que va acabar amb el resultat favorable als ilurencs: Esportiva- Iluro 26-35.

L’Esportiva va fer un bon campionat, classificant-se per la final. Però l’Esportiva havia d’anar el 18 de juliol a jugar la final del Campionat del FJC al Gran Price de Barcelona, contra el Camí. Fins i tot ja s’havien preparat autocars, però malauradament no es va poder jugar a causa de l’inici del conflicte que desembocaria en la Guerra Civil Espanyola.

Començaven uns anys en que la pràctica esportiva disminuiria considerablement, a causa de la falta de jovent i el tens ambient que es vivia a tot l’Estat.

Període de guerra

Juliol del 1936- 39: Amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola, l’Esportiva va sofrir un important revés ja que la majoria dels seus jugadors van passar a l’Iluro a causa del tancament del Centre Catòlic i per tant de la pista de joc. Els únics partits que es van disputar durant el conflicte, però, van ser amistosos ja que a diferència d’altres esports es van aturar totes les competicions oficials.

Acabat el conflicte

La guerra civil va deixar moltes seqüeles. La més significativa, el forçós canvi de nom del club que passava a denominar-se oficialment Asociación Deportiva del Centro Católico. Però tot i els problemes l’esperit dels jugadors esportivistes va continuar ben viu, tot i que la falta d’efectius va provocar una fusió, tancada oficialment el 14 d’octubre del 39, amb el màxim rival: l’Iluro SC, ara ja sota el nom de CD Mataró. Tot i això, abans d’aquesta fusió, l’Esportiva va arribar a jugar algun encontre amistós, amb resultats ben dispars però lògics tenint en compte l’entitat dels rivals: Deportiva – Español 21-52; Teià – Deportiva 41-67.

Breu unió dels dos clubs locals

L’any 1939, els dos equips mataronins, tot i la seva rivalitat, van decidir militar units a 1a Categoria com a continuadors de l’Iluro amb el nom de Asociación Deportiva del CD Mataró. Una fusió quasi obligada per les circumstàncies del moment que no acabaria de reeixir. La unió de forces entre els dos grans equips locals va permetre mantenir la màxima categoria catalana, però no va acabar de satisfer tothom.

En aquesta primera lliga de la postguerra, que significava un retorn a la normalitat esportiva, també hi havia els següents equips (amb els noms espanyolitzats): Atlético, Español, Gimnástico Badalona, Hospitalet, Layetano, Manresana, Sabadell. L’equip mataroní només va guanyar dos dels set partits del breu campionat disputat a una sola volta, amb la següent plantilla: Montasell, Pujades, Mora, Xivillé, Riera, Cosme, Rodón i Soler.

1939-40: En acabar la primera temporada de la postguerra, l’Esportiva va optar per retornar a la seva anterior identitat i trencar la breu unió amb el Mataró. A causa d’això, l’equip es va veure obligat a jugar a Tercera Categoria, una categoria que no li pertocava pel seu breu però notable historial.

Abans de l’inici del campionat, durant els mesos estivals, el club va inaugurar una nova pista de joc davant l’actual Teatre Monumental i el col·legi Valldemia. Per tal d’estrenar-la es va disputar el primer derbi local de la postguerra contra el CD Mataró, que va acabar amb un resultat favorable als groc i negres per 30-39. Aquest derbi es repetiria dues vegades al llarg de l’estiu, sempre amb resultats favorables al Mataró. La darrera vegada, amb un resultat de 66-24, va servir com a comiat a Xivillé que marxava a Mallorca.


Pista del Camp de Mn. Plandolit

40-41: 3a Categoria. L’Esportiva va disputar el Campionat de Tercera Categoria per segon any consecutiu. Però els orígens catòlics del club, van fer que també disputés el Campionat Diocesà- JACE (contra conjunts com ara Sants, Farnés i Viladecans).

41-42: Campionat Diocesà. L’Esportiva es va desvincular a l’inici de la temporada dels campionats de la Federació, passant a disputar únicament el Campionat Diocesà de la JACE. També va jugar un gran nombre de partits amistosos, superant en alguna ocasió al CD Mataró.

42-43: 3a Categoria. Després d’un any, l’Esportiva va decidit retornar als campionats de la Federació, a Tercera Categoria. De la pretemporada van destacar les Nocturnes a l’Esportiva en que l’equip del centre Catòlic va guanyar el Mataró en un doble enfrontament. Pel que fa al campionat de lliga, cal dir que es va mantenir la categoria jugant contra equips com ara el Masnou, CC Badalona, UGD Badalona i Núria.

Sortida de l’infern “voluntari”

43-44: 3a categoria. L’Esportiva va formar un bon equip amb els següents jugadors: Mora, Xivillé, Canal, Riera, Falguera, Sauri, Rodón, Alvarez, Batlle i Gual, que després de fer un gran campionat va quedar campió del seu grup. Amb aquest triomf, l’Esportiva aconseguia retornar a 2a Categoria després de quatre participacions a tercera. A causa de l’ascens, van celebrar un homenatge amb un partit contra el Mataró, que van perdre per 14-33.

Al mes de gener, a mitja temporada, l’equip juvenil va disputar i guanyar contra el Mataró un torneig anomenat «Trofeo Antonio Fernández», en un tercer partit de desempat que va acabar amb el curt marcador de 14-12 després de tres pròrrogues.

44-45: 2a Categoria. La temporada del retorn a Segona va resultar ser una gran campanya de l’Esportiva que es va mantenir a la categoria recent assolida amb els següents jugadors: Xivillé, Falguera, Mora, Riera, Salvà i Prat.

45-46: 2a Categoria. Temporada qualificada d’exitosa, ja que el conjunt esportivista va acabar en una bona sisena posició amb 27 punts, per davant del CD Mataró que va acabar novè (de deu equips) amb 24. La plantilla la formaven: Mora, Riera, Falguera, Puig, Salvà, Morera, Batlle, Alvarez, Moreno, Palacios, Aliberas, Prat, Codolà.

Les temporades 46-47 i 47-48, l’Esportiva va jugar el campionat de 2a Categoria. Pel club groc i morat van jugar en aquests dos anys els següents jugadors: Puig, Salvà, Morera, Moreno, Álvarez, Falguera, Madrid, Ribas i Mora. Aquest conjunt va aconseguir la segona temporada el títol de la categoria, i la possibilitat de jugar al Campionat de Catalunya 1a B.

48-49: Campionat de Catalunya 1ª B. L’equip havia de demostrar la seva vàlua, i els jugadors que ho van fer, mantenint l’equip al Campionat de 1a B van ser Esteban, Mora, Salvá, Madrid, Morera, Vilaseca, Bigas, Pujol, Prat, Linares.

49-50: Campionat de Catalunya 1a B. Dins el programa de Santes de l’any 1949, es va inaugurar la pista de l’Stàdium, amb un partit contra l’Stade Bordeaux que va acabar amb el resultat de 35-25. Van jugar Esteban, Mora, Salvà, Madrid, Morera, Vilaseca, Bigas, Pujol i Prat. L’equip d’aquella temporada, també format per Serrós, Sempere, Vidiella i Llorens, va acabar la lliga en cinquena plaça amb 42 punts, superant el Mataró que va ser desè amb 34.

Un dels fets més destacats de la temporada va ser el viatge a la ciutat francesa de Bordeus el maig del 50, per retornar la visita a l’Stade Bordeaux. Aquests van ser els primers partits internacionals que disputava un equip de bàsquet mataroní fora de l’Estat, i van acabar amb una victòria i una derrota: Stade Bordeaux Esportiva 44-43 i 52-53.

50-51: Campionat de Catalunya 1a B. Morera, Salvà, Madrid, Pujol, Servós, Prat, Vilaseca, Llorens, Bigas, Oleart, J.Fábregas, Oriol, Sempere, Vidiella. Aquest equip de l’Esportiva va acabar en una bona vuitena posició amb 32 punts, mentre que el Mataró era desè amb 30. Tot i que el club del Centre Catòlic tornava a acabar la temporada com a millor equip de la ciutat, la junta va prendre una estranya decisió…

De la Federació a l’OAR

51-52: L’Associació Esportiva va decidir donar-se de baixa a la Federació tot passant a disputar el campionat de Segona Diocesana. Aquest campionat de l’OAR (Obra Atlético Recreativa) es disputava de forma paral·lela al campionat de la Federació, però a causa del bon nivell que tenia se solia fer un partit a final de temporada entre els vencedors del dos campionats. Van jugar Sempere, Fábregas, Morera, Llorens, Vidiella, Carbonell, Pujol i Bassols.

Aquest canvi va coincidir amb les celebracions de les noces d’argent del club. Per tal de celebrar-ho, es van jugar diferents partits i actes diversos. Es van fer al llarg del mes de juny dobles enfrontaments amb els equips del CPC i San Juan. El partit estrella, però, va ser el que va enfrontar l’Esportiva amb la Selecció Diocesana, i que va acabar amb triomf de l’esmentada selecció per un ajustat 35-38.

En aquell mateix període estival, els jugadors del primer equip, Salvà i Sempere, van ser cridats a participar amb la selecció diocesana en nous enfrontaments d’aquesta.

1952-53: L’expresident de l’Esportiva Francesc Cuní va presidir la comissió organitzadora del XXV Aniversari del basquetbol a la ciutat, que va preparar diferents actes al llarg de l’any. Pel que fa a l’Esportiva, la fita més destacada de l’any va arribar al mes de juliol, amb la disputa de la final de la Copa de la JACE. L’Esportiva, però, va perdre de manera ajustada aquest partit enfront el Círcol Catòlic de Badalona per 41-42.


Campions de l’OAR

1953-54: El desembre del 53 va ser inaugurada la pista del Centre Catòlic, amb dos partits de màxim interès entre els sèniors i el cadet del club contra les respectives seleccions diocesanes. Els grans van perdre 39-49, mentre que els cadets ho feren per 20-34. El més important, però, era la festa de la inauguració en sí, ja que s’estrenava un terreny de joc que encara perdura en l’actualitat. Per fi, l’Esportiva disposava d’una pista situada a l’emplaçament del Centre Catòlic perfectament adequada a les seves necessitats.

El primer dia de l’any 1954 els dos grans equips de la ciutat es van enfrontar en un partit amistós que va acabar amb un marcador favorable als groc i negres per 16-30; aquest derbi es va repetir setmanes després acabant 33-23 altre cop a favor del Mataró. Cal recordar que els esportivistes seguien disputant el campionat de Primera Diocesana amb equips com el Teià, Canet, CPC, Vallvidrera, Collblanc, Gaudí, Cultura, Cabrera o Josepets. I per fi va arribar l’èxit disputant el campionat de l’OAR amb el títol de Campions de 1a Diocesana guanyant en el darrer partit la Salle Josepets per 34-43, el mateix any que el JACE Sant Josep es feia amb el títol de 2a Diocesana. Després de l’èxit aconseguit, l’Esportiva va ser eliminada en les semifinals de la copa de la JACE per part de la Salle Josepets, equip que acabaria sent campió.

Gràcies al títol de lliga diocesana, el juliol del 54, havien d’anar a jugar la final d’Espanya de l’OAR a Burgos, però dies abans es va anular. “Aquella setmana vam estar entrenant cada dia perquè en Gasulla ens va dir que havíem de ser els primers a fer pantalles i bloqueigos. Al final, no hi vam anar perquè el dia abans es va anular el campionat”, explica Taberner.

Retorn als campionats de la Federació

Campions del Campionat de l’OAR, 53-54.

1954-55: La temporada va començar com cada any amb els tornejos locals, i del propi club. A tall d’anècdota cal anotar que el torneig de l’Esportiva va ser guanyat per l’Equip Alsina, per davant dels equips que prenien els noms de jugadors, Pujol, Bassols, Tomás i Salvá.

El setembre d’aquell any, segons s’informava des de Radio Maresma “definitivamente la Asociación Deportiva vuelve al seno de la Federación Catalana de Baloncesto. Segun referencias oficiosas, incluso existe la posibilidad de que se le dé entrada en la Segunda Categoria. De veras celebraríamos que así fuese…”.

Tot i això, un equip de l’Esportiva va seguir disputant el campionat de l’OAR. Aquesta competició s’havia renovat, fent tres grups de deu equips, un d’aquests amb tots els equips de la costa (entre ells Deportiva i Intex de Mataró, i en un principi Jace San José, que es va haver de retirar a causa de la deserció de molts dels seus jugadors). Segons s’apuntava llavors, era un campionat “d’acusadíssim interès per tota la comarca. Desplaçaments fàcils i rivalitat entre la majoria dels equips. Molt interessant”. Per primer cop, no hi havia la possibilitat de disposar de duplicitat de fitxa federativa (espanyola o catalana) i diocesana a la vegada. D’aquesta manera no es permetia que alguns jugadors participessin en els dos campionats de manera simultània, un fet que aleshores creava moltes contradiccions. En la primera jornada, els esportivistes van perdre enfront el rival mataroní per un clar 29-45, a la pista del Cercle Catòlic.

Aquesta derrota, a priori estranya, és comprensible si tenim en compte que poc abans del partit, la Federació va confirmar que un equip del club podria competir a 2a Categoria. I finalment així va ser, estrenant-se molt positivament amb la visita del CN Sabadell (51-41). S’explicava a les ones que l’Esportiva retornava “en busca de un lugar destacado dentro del baloncesto regional, que en el pasado ya tuvo. Pese a todo, los del CC cuentan con gente capacitada y es de creer que este destaque lo lograran ya, en esta misma temporada”. D’aquesta manera acabaven uns anys en que s’havia optat per participar en la competició de l’OAR per motius encara poc clars. Segurament hi havia hagut pressions des del mateix Centre Catòlic per ajudar a potenciar una competició organitzada per l’església, però tal com ens explica el Sr.Llorens també hi hauria influït molt l’aspecte econòmic, ja que en aquesta competició els col·legiats no cobraven. Sens dubte, això significava un important estalvi pel club, que per altra banda, ben aviat va veure que no era rendible per prosperar esportivament.

En el seu retorn a Segona Catalana, els esportivistes van demostrar la seva vàlua, aconseguint el subcampionat i l’ascens a Primera Regional, per darrere de la Gimnàstica de Badalona que els va guanyar per bàsquet-average. En la darrera jornada l’Esportiva va superar el Terrassa per 25-29, amb un equip format per Salvá, Pujol, Suñé, Torrent, Fadó, Oleart, Domínguez i Bravo. Aquests homes van permetre l’èxit del retorn a Primera Categoria Regional, gairebé a primera línia del bàsquet català “d’on havia desaparegut momentàniament per militar els últims anys a categoria Diocesana, on, de totes maneres, havia estat sempre dels millors. Si no el millor…” El que estava assegurat, sense cap mena de dubte, era la continuïtat, donat que ja es començava a parlar de la “inextingible” pedrera del club.


Equip que va disputar un partit contra la selecció Diocesana, el juny del 52

55-56: 1a Categoria Regional. La Primera Regional era el campionat immediatament inferior a la Primera Catalana (de 18 equips) en la qual hi havia el CD Mataró. D’aquesta manera, després d’uns anys separats, l’Esportiva veia més a prop la possibilitat de tornar a posar-se a l’alçada del seu històric rival…

El repte de la nova categoria s’afrontava amb un nou entrenador, Joaquim Moya, i la reincorporació del jugador Triola. Es preveia una temporada complicada, ja que el grup II de 1a Regional, tenia grans equips com els descendits Bàsquet Manresa i BIM, que eren sens dubte els favorits. L’equip groc i morat estava format per Fadó, Triola, Salvá, Suñé, Pujol, Romagosa, Llorens, Ferrús i Cañellas.

Tal com s’esperava va resultar ser una temporada d’adaptació a la categoria, en que l’Esportiva va aconseguir una meritòria setena posició, en un campionat de catorze equips guanyat pel BIM. Per primera vegada després de molts anys, ja no es comptava amb equip sènior a Diocesana.

56-57: 1a Categoria Regional. En la segona temporada a 1a Regional es va comptar amb la companyia local del Santa Anna, que havia pujat a causa del reajustament de categories. El primer derbi va acabar amb victòria esportivista per 61-41, mentre que a la segona volta es va repetir la història amb un 45-64 que tancava el campionat. Aquest partit va ser el reflex de la classificació d’ambdós conjunts, ja que mentre que els del Centre Catòlic van mantenir sense problemes la categoria, el Santa Anna no va poder evitar el descens. En aquest darrer matx de la temporada, l’Esportiva va formar amb Gelabert, Alsina, Salvá, Bravo, Federico, Fornés i Solà.


Equip infantil que va guanyar el Campionat de Catalunya, temp. 56-57

L’equip infantil va donar una gran satisfacció al club, ja que en el mes de maig va aconseguir el Campionat de Catalunya infantil, després de derrotar el Jac Sants de Barcelona. Aquest infantil de l’Esportiva, que va comptar amb la col·laboració de l’Intex en la seva formació, estava format per Codony, Burillo, Ramon, Blasco, Montull, Romero, Padró i Urgelés, i el tècnic Colomer i va certificar aquest triomf amb un decisiu 16-38. I d’aquesta exitosa manera es va tancar una temporada, que va estar marcada en les altes esferes del bàsquet per la celebració de la primera Lliga Nacional a l’Estat.

57-58: 1a Regional. Grup B. L’Esportiva, sota la direcció del tècnic Sr.Baró, va començar la temporada de manera molt positiva, ja que es va emportar el Torneig Ajuntament d’Alacant, derrotant el Volund Alacant i el Junta de Obras, que segons expliquen textos de l’època, estava reforçat amb algun jugador del Real Madrid. Un bon començament de pretemporada, que es va refermar en la primera jornada d’un campionat en el qual s’estava emmarcat en un grup realment fort. L’estrena amb victòria clara (51-25) davant el Cornellà va propiciar els primers elogis envers un equip “amb moral i velocitat”, del que s’esperaven moltes coses. Però a mesura que avançava el campionat els esportivistes van afluixar, pel que la junta va decidir reemplaçar Baró per Antoni Salvà, que va portar l’equip a fer una gran segona volta sense perdre cap partit a casa.

Al final, va resultar una notable temporada en la que no es van passar problemes per mantenir la categoria, i que es va tancar amb victòria contra el Teià. L’Esportiva va acabar en setena plaça, empatant a 50 punts amb el sisè, per 60 del campió Valls. Molt digna campanya per tant dels Pujol, Alsina, Fornés, Gallego, Prat, Bravo, García, Oleart, Banet i Taberner. La bona tasca de Salvá va merèixer els elogis dels periodistes de l’època, que van opinar que amb ell a la banqueta des del començament, potser s’hagués estat lluitant pels llocs de promoció d’ascens.

Innovacions en les regles del bàsquet: En motiu dels Jocs Olímpics de Melbourne, el món del bàsquet va celebrar un Congrés internacional que va aprovar diverses noves regles que afectaven de manera notable la manera de jugar. La més impactant, va ser la creació del límit de possessió als trenta segons. Tal com s’explica, aquesta va ser una mesura pensada de manera clara per evitar les “rodes” interminables que tant mal feien a l’espectacle. Noves tàctiques, i una major velocitat es feien inevitables per adaptar-se a aquest important canvi. En la primera jornada de lliga, la primera norma que es va posar en pràctica va ser la dels tres segons en zona.

58-59: 1a Regional. La nova temporada es va iniciar amb l’entrada a la presidència de Jaume Buch Campeny. Després d’un complet descans estival, es reprenia la competició amb una clara continuïtat, tant pel que fa a jugadors com l’entrenador, que continuava sent Antoni Salvà. Aquest fet, va donar moltes esperances, ja que el final de l’anterior temporada havia estat brillant. Explicaven a les ones que aquest entrenador, que s’acabava de treure el títol, “havia recollit un equip pràcticament desmoralitzat”, i com ja hem comentat, va fer-lo remuntar fins a les primeres posicions. El sentiment, es pot resumir en una paraula: optimisme. Tot i això, el club va perdre els juvenils Ramon i Burillo, que després d’un contenciós entre els dos clubs locals, van acabar recalant en el CD Mataró.


Equip temporada 58-59

El primer partit de l’any feia bons els pronòstics dipositats sobre la plantilla. Es va derrotar per 57-33 al Sanfeliuense, amb la intervenció de Fornés, Alsina, Muñoz, Triola, Garcia, Gallego i Suñé. Es comentava que Salvà disposava d’una excel·lent plantilla, amb grans rebotejadors (Triola, Fornés i Suñé), bons homes per fer ràpides incursions amb velocitat (Muñoz, Alsina i Prat), un combatiu Garcia, i un Gallego amb eficàcia en el tir exterior. La temporada va continuar amb una decebedora derrota a Canet (39-25), però no va decaure l’entusiasme, com queda demostrat en el fet que els aficionats compraren una nova pilota! i una empresa comercial els va proporcionar uns nous “trajos olímpics” als jugadors.

Això es va traduir en triomfs profitosos fent gala de la millor arma que tenien: el conjunt. També destacava la velocitat en el joc de Prat i el treball de Salvà (”que molt bé sap moure els seus peons”). La il·lusió es mantenia, ja que l’equip va mantenir-se algunes jornades a només un punt del líder, però els equips més forts van agafar avantatge, i l’Esportiva es va haver de conformar amb la cinquena plaça, la primera que no donava opció a promocionar per pujar. Tot i això, van demostrar que hi havia classe suficient per haver estat lluitant per aquestes places, derrotant per 54-49 al Sitges, un dels dos conjunts que comandaven la classificació, a dues jornades pel final. Segons la ràdio de l’època, els problemes de l’equip van ser “les lesions, desqualificacions, i sobretot una incomprensible desmoralització totalment prematura”.


 


  • NEWSLETTER

    Subscriu-te al NEWSLETTER

    E-mail:

    Subscriure
    Eliminar subscripció

    Get this Wordpress newsletter widget
    for newsletter software

Fotos en Flickr

Untitled-1IMG_1275IMG_1274IMG_1273IMG_1271IMG_1270IMG_1269IMG_1263IMG_1259IMG_1257IMG_1256IMG_1247IMG_1246IMG_1243IMG_1241IMG_1240


Banco Mediolanum
INLINGUA
Grupo Marthe